calor

avui em passejava per girona, el sol era de justícia, sentia com m'escalfava la pell, i m'encantava. m'agradava passejar pels carrerons mil·lenaris de girona. era impossible trobar una ombra el sol queia en picat, i m'agradava. el somriure d'orella orella, la gent em mirava, devia pensar "per què és tan feliç aquesta mossa" jo hagués contestat que aquest era el meu estat natural, potser no sé està de cap altre manera...

avui mentre caminava he vist un noi que plorava mentre parlava per telèfon des d'una cabina, no entenia el que deia era romanès, crec, però estava desesperat, plorava i plorava... m'han vingut ganes d'abraçar-lo, i consolar-lo deixar-li part de la meva felicitat... però això no es fa, no pots abraçar a un desconegut, si ja és difícil a vegades abraçar un amic, imagina a un desconegut. però segurament necessitava una abraçada, m'ha fet patir, avui estava molt sensible a tot allò que m'envoltava. he pensat molt en les abraçades, a mi m'agrada molt abraçar, a vegades detecto persones que necessiten una abraçada, a vegades sóc jo mateixa que la necessito, però com ja he dit s'ha d'anar amb compte, no sempre és ben rebuda una abraçada....

una abraçada és un contacte íntim, potser a vegades significa més que un petó (i no m'estic referint a un acte purament sexual no, va més enllà), quan abraces t'avoques tot tu, tota la teva persona, tota la teva energia... t'entregues, i a mi això m'encanta. ara també he de dir que no abraçaria a tothom hi ha persones que no ve gens de gust ... i d'altres que estaria tot el dia abraçant i m'he de contenir...

bé, això... girona a ple sol, el riu sec, les rambles amb un brunzit de veus estrangeres, la gent tranquil·la, la vida suau, la brisa calenta. fer un gelat a la gioconda, continuar passejant, obrir un llibre per la pàgina que toca, i badar, aquell cel tan blau, tan dens, tan de finals de juliol.

m'encanta.

no hi puc fer més.