escriure a la matinada

ara sento el cotxe de la veïna lloca aparcant, sempre fa molt soroll. puja les escales trepitjant fort els seus 250kg. no la critico perquè estigui grassa, perquè jo també en sóc, només critico que tanqui la porta fort i que cridi a les 7 del matí d'un diumenge. i trenqui el meu son profund.

mitjans de juliol i no tinc calor, una brisa suau passa entre mig de les meves cames nues, la finestra del menjador està entreoberta però no caldria, fins i tot diria que tinc un pèl de fred, però es pot suportar.

sento dos rellotges desincronitzats marxant al so dels segons, si estigués menys nerviosa ni tan sols em molestarien, ara no els puc suportar, els agafaria i els estamparia contra la paret, però no ho faré.

en ferran fa estona que dorm, jo no tinc son, la migdiada ha sigut llarga i intensa, he dormit i he babejat, m'he enganxat al coixí.

els cabells em fan molt bona olor, una olor que sento mentre escric quatre xuminades mal redactades en aquest trist blog que cada vegada el tinc més abandonat. no sé si he perdut les ganes d'escriure, les idees, o simplement la meva vida és sossa i avorrida i no cal escriure-la ni deixar constància enlloc. de tota manera, com sempre que escric sense tenir res en ment, o sigui a la babalà em surt un post, il·legible, llarg i insubstancial. d'aquells que posaries delete un cop el tens publicat, però que no ho fas per pena, o pel que sigui.

ara, de cop, el carrer és tot silenci, el tic tac dels rellotges s'han mig diluït i ara sols sento el clic clic de les tecles del portàtil. una campanada, són dos quarts. m'encanta les campanades, m'agradaria viure a prop de l'església només per sentir-les més a la vora. els meus avis hi viuen, veuen el campanar des del balcó, jo també el veig tapat per edificis ronyosos.

demà és divendres, no, avui, avui és divendres, ha passat una setmana... i passen els dies, els mesos, els anys... i... bé, no em puc queixar, de moment no sóc calba.

bona matinada fresca d'estiu.