Archivos Agosto 2007
i pensar que fa poc temps estava perduda, no sabia cap a on aniria, ni de què treballaria, ni de què viuria, ni on viuria, ni amb qui. i amb poc temps sembla que gairebé tot s'hagi resolt, i tot s'encamina i tot és com un camí planer que truc truc truc, vaig fent i perfilant.
quines coses
les classes de ginebra no tenien res a veure amb les de girona. vam assistir a classes/seminaris. la meitat de les classes era feta pel professor/a de forma magistral i les altres meitats eren fetes pels propis alumnes en forma d'exposició oral d'un treball propi. assistia a 3 assignatures, si no recordo malament art del temps de Tieppolo, art contemporani a ginebra, arquitectura a ginebra. al principi a classe no me assabentava de res i era una mica angoixant. però cada dia que anava passant m'agradava més. la gent gairebé no agafava apunts. tan a l'assignatura d'art contemporani a ginebra, com la d'arquitectura vam fer moltes sortides per ginebra a veure diferents museus i exposicions. era al·lucinant com els estudiants es preparaven les visites i les explicaven als altres alumnes.. no hi ha una superioritat de coneixements, és la manera que es transmeten. allà, estan o estaven acostumats a participar activament amb el procés d'aprenentatge, seria com treballar per projectes, buscar informació i exposar-la per fer arribar el coneixement als demés. aquí això, gairebé no es fa. et trobes a cinquè de carrera i que exposar alguna cosa davant dels companyes és gairebé nou, no hi estem acostumats, almenys quan jo estava a lletres (magisteri és diferent).
nosaltres no vam exposar, vam pactar fer un treball escrit, que el faria de pressa i corrents una setmana abans de marxar a catalunya, amb un francès inventat i mig copiat de diferents llocs.
les classes eren a una hora del migdia com estranya, no sé si a les 12, o la 13, però el dinar quedava o molt aviat o molt tard. finalment, vaig acabar dinant a l'hora de berenar i esmorzant a l'hora de dinar.
anàvem a la universitat agafant l'autobús número 1 que sortia de just de sota de la residència. jo el veia des de la finestra, i quan veia que estava aturat baixava a agafar-lo. sempre puntual, sempre sempre i sempre.
l'autobús, amb carril propi sagradíssim, arribava puntual, i em deixava just davant de la facultat d'història i història de l'art. això sí, la facultat molt decebedora, petitona i ronyosa. res a envejar a la majestuosa i preciosa facultat de girona.
<< Estoy creciendo>>, pensó, tomando su palmatoria << Estoy perdiendo mis ilusiones, tal vez para adquirir otras >>, y por el largo corredor volvió a su pieza. Era un proceso fastidioso y desagradable. Pero era estupendamente interesante, pensó, estirando las piernas hacia el fuego de leña (porque no había ningún marinero) y revisó, como si se tratase de una avenida de grandes edificios, el desarrolo de sí misma a lo largo de su propio pasado.
Orlando, Virginia Woolf
feia deis que no em sentia així lirona
el matí ben contenta, al migdia també i a partir del vespre, només dubtes i cagarrines. escagarrinada, per el curs nou, gent nova, nens nous, horaris nous... no sé si estic preparada, no sé res. tot són dubtes i l'estiu s'acaba i fa més calor que mai.
vaig a dormir que ja és hora.
hi ha orelles que no escolten
i paraules que, si no són escoltades
es perden en l'oblit
no sé perquè em preocupo tant
si
en el fons
ja sabia
no sé perquè em preocupo tant
no entenc
com puc vessar cap llàgrima
perdre el temps per aquesta fotesa
enveja
rancor
sobretot enveja
avui la brisa era feixuga i densa. de partícules d'aigua que s'incrustaven a la pell. avui feia xafogor i la suor s'enganxava amb l'aire. semblava que l'aire, la suor, la pell es convertissin en el mateix, en el meu jo.
aviat setembre arribarà, la tardor tocarà a la porta, tot tornarà a l'aparent normalitat de la quotidianitat. i el cercle es tanca per tornar a començar, un nou curs, un nou any, una nova estació. un nou jo sempre dins el meu propi jo.
tot continua el seu curs, tot va bé, em sento bé.
tinc son i se m'acluquen els ullets.
bona nit.
sembla increible però no havia anat mai a ginebra en cotxe, aquelles èpoques vaig anar i tornar en avió. època que encara no existia la ryanair i feia poc havia parit l'easyjet. 30 o 40 euros anar a ginebra.
era finals de febrer, feia fred i el cel era gris. un gris metàl·lic, impossible d'atravessar pel sol. tot era depriment. l'alberg, la ciutat que a les cinc tot es tancava, tot es buidava, tot es moria. no coneixíem a ningú, ni tan sols entre nosaltres. de fet, existia una barrera invisible però tangible que ens separava, però havíem de sobreviure juntes els 4 mesos, o més, encara no ho sabíem.
vam apssar una o dues setmanes, no ho recordo, a l'alberg. dormíem amb una japonesa que viatjava per tot europa sola, i una noia de la suïssa alemanya que era mecànic de cotxe i estava al saló de l'automòbil. no vam poder desfer les maletes perquè era una estada provisional.
les primeres trucades a catalunya les vaig fer des dels telèfons de l'alberg, el segon o tercer dia volia tornar a catalunya, m'enyorava, no m'agradava la ciutat i tot ho veia una muntanya i una merda. sense en ferran, sense la mama i el papa, sense l'emma. sola. tenia companyia, però al principi era com si no tinguéssim res, ni ella ni jo.
una nit, fins i tot va nevar, va ser emocionant, sortir i veure els carrers emblanquinats, el llac pla com un mirall gris, com el cel, com la ciutat, com la meva ànima, com les meves llàgrimes, com el meu enyor.
van passar els dies, vam visitar nyon i ens va agradar molt, els trens de suíssa són fantàstics i còmodes, s'hi podria viure.
faltaven dies per començar el curs, i ens dedicàvem a viatjar sense bitllet per la ciutat. un dia, fent el trajecte habitual ens van enganxar els revisors. ens vam espantar i vam voler escapar-nos. ells molt amablement, ens van fer baixar a la gare de cornavin, ens van demanar els papers i ens van advertir que no pugéssim mai més sense bitllet. ens vam fer un abonament per tot el mes, que en aquella època, per estudiants valia 35 francs suïssos (unes 3500 pessetes d'aleshores). amb aquell abonament, que s'havia de renovar cada mes, podies anar a tots els transports públics de suïssa i alguns regionals, fins a lausana, crec, ara no hi posaria les mans al foc.
un dia, mentre ens dutxàvem i cantàvem "Hay un amigo en mi", cançó crec d'uns dibuixos de walt dysney, (Toy Story?) i que la meva amiga no es cansava d'escoltar, en versió xunga de OT (igual que al chenoa etcètera..) vam conèixer les que serien les nostres companyes d'aventures, la V i la J de la universitat de Salamanca. Va ser una gran troballa que ens va unir a totes i que es convertirien en, potser, les persones més especials que coneixeria a ginebra.
vam conèixer més erasmus, però no ens hi acabàvem de trobar bé, els belgues eren molt molt però que molt pijos, però pijos amb calers, molt simpàtics però d'una classe social molt diferent, amb un poder adquisitiu bastant elevat, i definitivament no ens hi vam fer. vaig parlar molt amb l'Arnaud, em picava dient-me que el català no era un idioma i així em feia practicar el francès (per cert el francès dels begues és molt gutural i no m'agradava gens, a sobre ell ho exagerava de mala manera. tot i que és un tiu molt intel·ligent i que en el fons molava tenir discussions. estudiant de dret i no sé pas què més). l'altre belga era la sophie, d'una bellesa preraphaelita però d'estil pijo parisí, cueta negra pell blanca. no puc dir massa res més d'ells perquè tampoc els vaig tractar massa.
hi havia una noia belga, però que parlava flamenc i em va explicar la situació d'aquesta llengua a bèlgica, però ara no recordo el seu nom... quin desastre. aquesta noia va compartir habitació al city hostel i llegia un totxo en flamenc, assegurava que cada vegada era més difícil trobar literatura escrita en aquest idioma. era rosseta amb els ulls blaus i em va dir que es pensava que jo també era del nord, quan va saber que era catalana va flipar.
finalment van començar les classes i ens van fer una mena de benvinguda a la uni mail, ens van donar els diners de l'estada, ja que no ho pagava la unió europea sinó els mateixos suïssos, però jo vaig omplir una cosa malament i no em van donar les peles. desesperadament i gràcies a la companya vaig poder trucar a girona i m'ho van arreglar bastant ràpid, segurament si no s'hagués arreglat la meva aventura ginebrenca s'hagués acabat.
al cap de tres setmanes, aproximadament, ens vam traslladar a la residencia universitària internacional. vam poder desempaquetar la maleta, posar-la a l'armari i poder fer-nos més de la ciutat. em va arribar un carnet de ciutadà suís (classe b, o de segona jeje) i vaig descobrir que des de l'habitació podia veure el llac, i era genial.
teníem el parc de la perle du lac al costat.
un dia passejant per la vielle ville, de cop i volta, vaig veure le jet d'eau, que durant l'hivern dorm. a partir d'aquí el cel cada vegada s'anava fent més blau, el llac un mirall blau, verd, maragda... l'herba dels parcs més verda i suau. i sobretot, van néixer les flors. i cal que neixin flors a cada instant.
anar a la universitat, voltar per la ciutat, agafar el bus, el tram, anar al súper a frança perquè era un pèl més barat, no fer mai el cafè fora, sempre a casa perquè estalviar un franc cada dia, volia dir que després podria viatjar. i ho vam fer.
nota per mi (si ho recordo, continuaré)
bé, de fet vam arribar el divendres, faves tendres i mercat a la bisbal, però fins avui no m'he dignat a escriure res.
penjaré algunes fotos i escriuré el que recordi d'aquest viatge, preciós, increïble i genial.
estic escrivint des de la uni bastions de ginebra. acabem de dinar un plat du jour i ara ens disposem a anar-nos a estirar a l'herbeta del parc del davant.
Oh eternes vacances
que no s'acabin
us estimo
princep de rissos ulls de mel company de viatges......
maletes a punt
càmera a punt
tornem a marxar
le jet d'eau m'espera
fins el dia 24
sigueu bons!!!
recordeu que us estimo :)
pluja d'estrelles
vestits arremangats
pluja sobtada
hamaca sota el sol, vent del sud carregat d'escalfor
turistes a la porta
terrissa, terrissa
què llegeixes?
què fas?
nena baixa
tinc son i les parpelles se'm closen
quan els euros no existien els bitllets semblaven de debò.
ulls de mel, no em cansaré de tenir-te al meu costat, ris de ras,
mans tan grans que podrien abraçar un món, ris de ras,
conec cada racó de tu
racons suaus
racons aspres
racons redescoberts cada dia
cada dia
cada dia
el sol eixia
el sol sortia
els camps s'il·luminaven
on em portes avui? amic de la matinada, despertars estelats, somriures tímids de tendresa, on em portes?
allà on em diguis, allà on vulguis, amb tu, dins teu, amb tu, per tu, ets infinita
disset
disset
disset roses et regalaré
no em deixis
sé que sóc així
sé que no puc canviar
sé que mai em vas voler
tot això ho sé
però petoneja'm fins que el dia ens il·lumini
el riu daró sec
els pataners que esperen
ells esperen la tardor
aquella tardor feixuga d'olor a podrit
d'octubres a les cantonades
i de mosques de st narcís
uuuuh uuuuh
uuuuh uuuuh
i la tardor va arribar
i es va endur el meu somriure
somriure sota la tempesta
ballava sense parar
el so d'una música
distorsionada
el so d'un so
si so si so si
tenia els llavis de mel
i la nit era de vodka
tenia els llavis closos
i la nit clarejava
tenia el cervell emboirat
i la nit desapareixia
portava trenes
i la cara pigada
sempre estàs a punt de celebrar
allò que no vaig
poder
recordar
cada any, des que escric blog, hi ha una apartat dedicat a la reflexió sobre la festa major. aquest any no podia ser diferent.
la festa major, per molts bisbalencs és una de els cites socials i "culturals" més importants de l'any. cau cada any el dia 15, però des de temps immemorials es comença ja la gresca al 14. o sigui va del 14 al 18 d'agost. commemoració de la verge santíssima Maria (de treck).
és una de les festes més alcohòliques que conec, fa mitja por i tot.
aquest any de moment només he anat el dia 14, cercavila de inauguració i trobada gegantera. aquest dia em fa certa il·lusió, ja que un any, el 96 vaig participar molt activament en tot l'acte de la inauguració. aquest any, com fa més de 10 anys, només hi he anat d'espectadora. i va està molt bé, petards, gresca, gegants, paperets de coloraines, retrobaments amb coneguts i amics de la infantesa, etcètera.
va venir en pemi, i en xevi a sopar, un sopar de converses de temes del passat i somriures còmplices...
la nit es va fer molt llarga, vaig anar de barraques, cada vegada conec menys gent, i com sempre cada vegada es converteix en una festa de reflexions existencialistes....
resultat de ressaka, de ja no tinc 16 anys, d'únic dia de festa major. a casa amb en ferran ben acurrucadeta és on s'hi està millor.
Visca la festa Major!
el meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.....
estic arrelada al meu país, i quan parlo del meu país parlo, evidentment, de l'empordanet. he viscut tota la vida a la bisbal d'empordà, als peus de les gavarres, per molt que de més joveneta volgués fugir, viure lluny a una ciutat (no vaig anar més lluny de Girona), casa meva és aquí al peu de l'aigüeta, un cafè al bisbal park, càntirs, castells (de rajoles) , terrissa (la millor argila del món)... el meu pare sempre em deia, baixant de la bisbal a la pera, "imma mira bé el teu voltant som afortunats aquest és el millor lloc del món", i jo mirava i veia camps segats, bales de palla posades de tal manera que semblaven una fotografia antiga, masos escampats i campanars enlairats. cel blau, orenetes de panxa blanca, bicicletes a l'agost per anar a córrer muntanyes, català ancestral i coneguts a totes bandes. no podré mai deixar de dir que jo sóc com sóc i del lloc d'on sóc.
aquest arrelament, aquest amor, incondicional, irracional (com tots els amors) m'ha fet creure que a partir de la línia invisible (bé de fet és visible) fronterera, més enllà de les gavarres i més enllà del montgrí, no hi hagi res bonic.
pensar en algun llogarret prop de barcelona era pensar en un lloc amb tan sols bolets gegants, carrers bruts i tristos, pol·lució, i sobretot gris, molt de gris. i no em podies treure d'aquí. però, de cop i volta he descobert, que hi ha països, que malgrat no ser el meu també són bonics.
després de la visita al museu Dalí de nit (una visita una mica mal feta, em vaig ben liar pels passadissos laberíntics del museu), vam decidir portar en Josep a casa seva, al seu país. feia dies que pensava que no coneixeria del tot en josep fins que no visités casa seva. Autopista avall, amb menys estona de la que m'havia imaginat, vam arribar a Esplugues. Ja la primera impressió va ser bona, un cafè, bastant amarg, a l'avenç, en josep saludant a gent i parlant amb activistes del Caufec. caminant i visitant els llocs que l'han vist créixer. la biblioteca, els parcs bonics i preciosos (ja els voldria jo per la bisbal!), un passeig que cada any l'han d'arreglar, la closca dels cargolins, l'antiga llar d'infants (ara convertida en casa particular, una llàstima), l'escola on va estudiar anys i panys, i on temps després es pixaria per tots els racons saltant tanques (mare de déu). Zones residencials maques, silenci (silenci? en una ciutat del baix llobregat? increïble). enfilar per un barri vell preciós, dos carrers (el tercer no el vam veure), típics de casc antic, just al costat de l'autopista però amb un silenci mil·lenari, d'aquells que s'escolten en tots els cascs antics. els cascs antics guarden el silenci i l'escampen. ah! m'oblidava, el passeig fins el casc antic, atravessant uns jardinets embosquetats, tot albirant esplugues de lluny amb les torres....
"aquí vaig aprendre anar en bicicleta"
"aquí hi vinc a llegir"
" aquesta és la foto que tinc de fons del quadern gris"
"aquí assagem els castells a l'hivern"
" aquí agafo la carretera per pujar la muntanya, després hi anirem"
tot esplugues feia olor a josep, als seus records, igual que Jèrica era una prolongació de la vane, esplugues és la prolongació de'n Josep. cada racó, cada plaça, cada bri de "fonei", portava una mol·lècula de Josep.
Ens va ben enredar i vam pujar muntanya amunt (puig d'ossa??? fins l'antena? jeje) les vistes d'una barcelona emboirada ens esperava en el mirador dels 4 xifrers. una vista mai vista (vista, vista, vista). em va costar pujar amunt, però va valer molt la pena. crec que no havia vist mai somriure en josep de la manera que ho va fer just abans de pujar fins dalt de tot de l'emissora, va ser impressionant, molt bonic.
després de suar la cansalada, trobar la Fita d'esplugues, seure en un banc mirant Pedralbes de lluny, vam baixar cap a la Mireia a recollir el cotxe, vam deixar en josep prop de casa seva, i després d'un tendre comiat vam engegar el cotxe camí de l'empordà. tot enduent-me un tros d'esplugues amb mi, un record que es barrejarà amb els bons record de les ciutats explicades i ensenyades amb amor.
gràcies Josep per ensenyar-me el teu país!
em pensava que seria més fàcil condensar aquests dies de vacances, però m'està sent bastant complicat... realment.
oliveta tendre sense pinyol
t'estimo tant que avui faré el pi
t'enyoro tant que em quedo aqui
el meu cor es fon
tot el meu cos es fon....
a la tarda havíem de baixar a valència, però en joan finalment va decidir no baixar i ens quedaven sense lloc per anar a dormir. era molt just buscar un hotel aquestes altures de l'any... per tant ens vam quedar una nit més a jèrica.
la vane balla jota aragonesa i vam anar a veure com assajava, fotia uns salts increïbles. segurament són els anys i panys que fa que s'hi dedica. ens va agradar molt i ens va deixar a tots impressionats. fins i tot vam intentar fer els passos més senzills, però només fèiem que riure. vam anar a fer una cervesa però estàvem tan cansats que de seguida vam anar a dormir, l'endemà ja seria l'últim, amb una visita ràpida per valència i altra vegada carretera amunt. havíem d'esta descansats.
el matí vam esmorzar i vam sortir corrents cap a valència, s'havia d'aprofitar al màxim el que pogués donar de si el dia.
valència em va impressionar, no sé perquè me l'havia imaginat grisa i trista. però valència és molt bonica, m'agradava voltar pels carrers, m'agradava que la vero ens fes explicacions que ens fes parar a cada cantonada per mirar façanes, és genial que algú t'ensenyi una ciutat des de la perspectiva de l'admiració, el record i l'amor. és viure al ciutat dues vegades, la teva visió i la del que te l'ensenya.
després d'unes abraçades emotives, d'uns dies preciosos, vam enfilar carretera amunt cap a catalunya, els records, i els bons moments quedaren impregnats dins les nostres memòries.
fins aquí el viatge a valència.
demà explicaré com em va arribar agradar Esplugues :)
bona nit
Ja era vespre i vam tornar cap a casa la vane, de nits es feia el silenci a Jèrica, el camí era de baixada, davant del safareig del poble, camina que caminaràs. Els pares de la vane ens van fer el sopà, a mi sempre m'ha fet angúnia sopar amb els pares dels meus amics, sovint és com molt forçat, intentar caure bé, fer-se l'educat, la majoria dels pares que no són els meus no m'agraden massa. Però, no sé perquè, de seguida em vaig sentir còmode amb els pares de la vane, en un tres i no res ens van fer sentir com uns fills més de la casa. Tan els pares com la filla, ens van tractar de meravella.
No recordo que vam sopar, carn, xai? no ho sé, només recordo que era molt bo i que tenia gana.
Sembla tot un conte de fades, oh que feliços! oh que bé! sembla mentida, però és ben veritat, quines coses!
Al vespre vam anar a un bar, jo estava molt cansada i potser només tenia ganes de dormir, crec que els altres els passava el mateix, però s'havia d'aprofitar una mica més el dia i la nit. després del "petit toc" vam anar a dormir.
el pis estava ple de sants, jesucrists i iconografia religiosa cristina per tot arreu, de fet tot Jèrica i mig valència tenia referències cristianes... no és que ho trobi estrany, simplement em va cridar l'atenció.
El llit no era gaire còmode i em clavava totes les molles, com sempre em va costar dormir, donar voltes era impossible perquè grinyolava tot i em feia com una mica d'angoixa. finalment em vaig adormir un somni espès on passa de tot però que després no recordes res. em va despertar el cant d'un gall i el repicar d'unes campanes llunyanes, els primers segons no recordava on era.
la tranquil·litat ens va envair, el matí va passar suau, vam esmorzar ben entaulats (cosa que mai faig), i al mig dia vam enfilar muntanyeta i caminets amunt fins a montolejos, o alguna cosa així, a banyar-nos al riu. el dia no s'acabava d'aixecar, però igualment vam tastar l'aigua, tèbia i bona. hi havia molta gent, famílies cridaneres, però a la que anaves nedant riu endins, la gent ja havia escampat la boira i podies nedar gairebé en solitari, com si estiguessis enmig de l'Amazones.
M'estic clapant.
demà continuo.
bona nit
feia una pila d'anys que no marxava ple mes d'agost. el mes d'agost, pels qui treballen a la indústria turística és un dels mesos més forts. hi ha molt de tot. molta calor, molta xafogor, molta gent, molt soroll, molt de sol, molt de cel. i molta feina. aquest any després de gairebé més de deu anys, he pogut fer festa, voltar pel món sense pressa per tornar, sense neguits, sense, en definitiva remordiments de consciència de haig de fer això o he d'acabar allò.
aquest juliol, en el curs de música vaig conèixer una noia de valència, d'un dia per l'altre ja la convidava a dormir a casa, i ell em convidava a baixar a Jèrica a contemplar i admirar el seu poble. normalment i segons qui m'ho hagués dit, m'ho hauria rumiat i rumiat, fins acabar passant els dies i no baixant, però no sé perquè, intuïció o el que sigui, em va fer dir de seguida que sí, amb una il·lusió i unes ganes que feia temps que no tenia.
era dijous i encara no teníem ni hora ni data concreta, parlava al mateix temps amb la vane i la rosa per telèfon, arriban a la conclusió que el millor dia per marxar era dimarts. se m'acudia que podria venir en josep, coincidia amb les seves vacances, i així li vaig dir.
dilluns al vespre els pares de'n josep el portaren com un paquet embolicat de ganes de passar-ho bé, i dimarts el matí sortíem cap a la suposada reconquesta.
vam recollir a la rosa a mig camí, i l'autopista ens clamava l'atenció, potser vam està set hores per baixar fins a Jèrica, però jo gairebé ni me'n vaig adonar del pas de les hores, la companyia era tan bona...
la vane ens esperava amb els somriures habituals, ens mostrava casa seva, enorme amb discoteca migdol inclosa. la nostra sorpresa va ser que teníem tot un pis per nosaltres sols, ja podíem anar carretejant sacs de dormir!!!
passejar per jèrica és una delicia, un casc antic molt ben conservat, gent simpàtica regant les plantes, verdes ufanoses i embriagadores. un passat arqueològic de llegat morisc i de regust conqueridor "jaume I va divisar Jèrica des d'aquella muntanya i per derrotar els moriscs va fer baixar un ramat de xais "embolaos" " .
tot baixant del casc antic ens vam fer amb una orxata granissada amb cafè, un fantàstic refresc. la conversa era agradable, notava com m'anava relaxant, com l'estada en aquell poble s'hagués pogut eternitzar, com després de molts anys, sentia que les vacances tornaven a ser, VACANCES.
continuarà.
(vaig a dinar)
Ara m'ha vint a la memòria aquells mesos d'agost que no s'acabaven mai. M'avorria, cada dia festa, cada dia fer el que volgués, llevar-me a l'hora que volgués, tot e que volgués.
sort que vaig descobrir la lectura, perquè els dibuixos animats no duraven tot el dia, i a casa els avis no tenien vídeo per poder mirar pelis. els dies eren llargs i feixucs, no hi havia nens ni nens per jugar. Quan era 10 d'agost ja volia que s'acabés l'estiu i tornar a la rutina, escola, música, fred, deures, en fi, la normalitat. Nena de costums, amb pares treballadors en temporada d'estiu.
Els anys van anar passant, com aquell que estira el fil de les filadores, que teixeixen la vida fins que la musa decideix tallar. I els estius es van convertir en sinònim de, imma treballa sinó a l'hivern hauràs de menjar patates bullides. I treballar el juliol, l'agost, i vinga! Altra vegada desitjant que l'estiu marxés, aquesta vegada l'avorriment era la feina, feina, feina.
I arriba aquest any, festa, dos mesos de festa, festa, festa. A casa, descansar, cansar-me quan fa falta, viatjar, fer coses que surten de la rutina, però aquesta vegada m'encanta i no vull que s'acabi.
Si us plau, vacances eternes!
bona matinada
Bé no em puc queixar, el cel és clar i net, estic contenta no hi puc fer més, tinc molta sort! M'ha tocat un cole al costat de casa, gairebé, al mateix poble d'aquest any però a cole diferent.
No m'ho puc creure.
Però és ben veritat.
Estic molt contenta i feliç.
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
VISCAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
(no ho digueu a ningú però ploro de l'emoció :____________)
el cel es blau fosc, fosc fosc. he sortit i he vist una lluna plena o gairebé, brillant. la janis estava nerviosa, bordava a la lluna. es volia convertir en nena, la nena gossa que borda a la lluna.
no tenir son quan hauria de caure de son, s'està convertint en el meu pa de cada dia. sóc nocturna com una mussola. caçaré ratolins a mitja nit, em penjaré cap per avall d'un arbre i esperaré que claregi. després em taparé amb sorra i esperaré que el dia passi.
avui he descobert un reflex meu, me l'he quedat mirant, i m'hi he reconegut. feia dies que no em reconeixia.
riallera, enjogassada, com la heidi (sí sí, algú que em llegeix o em llegia un dia m'ho va dir)
però, sempre sóc jo.
l'imma.
bona matinada
calorosa i densa.
Coses d'un altre món
cosetes boniquetes
menjar
