El meu i el teu, País

el meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.....

estic arrelada al meu país, i quan parlo del meu país parlo, evidentment, de l'empordanet. he viscut tota la vida a la bisbal d'empordà, als peus de les gavarres, per molt que de més joveneta volgués fugir, viure lluny a una ciutat (no vaig anar més lluny de Girona), casa meva és aquí al peu de l'aigüeta, un cafè al bisbal park, càntirs, castells (de rajoles) , terrissa (la millor argila del món)... el meu pare sempre em deia, baixant de la bisbal a la pera, "imma mira bé el teu voltant som afortunats aquest és el millor lloc del món", i jo mirava i veia camps segats, bales de palla posades de tal manera que semblaven una fotografia antiga, masos escampats i campanars enlairats. cel blau, orenetes de panxa blanca, bicicletes a l'agost per anar a córrer muntanyes, català ancestral i coneguts a totes bandes. no podré mai deixar de dir que jo sóc com sóc i del lloc d'on sóc.

aquest arrelament, aquest amor, incondicional, irracional (com tots els amors) m'ha fet creure que a partir de la línia invisible (bé de fet és visible) fronterera, més enllà de les gavarres i més enllà del montgrí, no hi hagi res bonic.

pensar en algun llogarret prop de barcelona era pensar en un lloc amb tan sols bolets gegants, carrers bruts i tristos, pol·lució, i sobretot gris, molt de gris. i no em podies treure d'aquí. però, de cop i volta he descobert, que hi ha països, que malgrat no ser el meu també són bonics.

després de la visita al museu Dalí de nit (una visita una mica mal feta, em vaig ben liar pels passadissos laberíntics del museu), vam decidir portar en Josep a casa seva, al seu país. feia dies que pensava que no coneixeria del tot en josep fins que no visités casa seva. Autopista avall, amb menys estona de la que m'havia imaginat, vam arribar a Esplugues. Ja la primera impressió va ser bona, un cafè, bastant amarg, a l'avenç, en josep saludant a gent i parlant amb activistes del Caufec. caminant i visitant els llocs que l'han vist créixer. la biblioteca, els parcs bonics i preciosos (ja els voldria jo per la bisbal!), un passeig que cada any l'han d'arreglar, la closca dels cargolins, l'antiga llar d'infants (ara convertida en casa particular, una llàstima), l'escola on va estudiar anys i panys, i on temps després es pixaria per tots els racons saltant tanques (mare de déu). Zones residencials maques, silenci (silenci? en una ciutat del baix llobregat? increïble). enfilar per un barri vell preciós, dos carrers (el tercer no el vam veure), típics de casc antic, just al costat de l'autopista però amb un silenci mil·lenari, d'aquells que s'escolten en tots els cascs antics. els cascs antics guarden el silenci i l'escampen. ah! m'oblidava, el passeig fins el casc antic, atravessant uns jardinets embosquetats, tot albirant esplugues de lluny amb les torres....

"aquí vaig aprendre anar en bicicleta"

tot esplugues feia olor a josep, als seus records, igual que Jèrica era una prolongació de la vane, esplugues és la prolongació de'n Josep. cada racó, cada plaça, cada bri de "fonei", portava una mol·lècula de Josep.

Ens va ben enredar i vam pujar muntanya amunt (puig d'ossa??? fins l'antena? jeje) les vistes d'una barcelona emboirada ens esperava en el mirador dels 4 xifrers. una vista mai vista (vista, vista, vista). em va costar pujar amunt, però va valer molt la pena. crec que no havia vist mai somriure en josep de la manera que ho va fer just abans de pujar fins dalt de tot de l'emissora, va ser impressionant, molt bonic.

després de suar la cansalada, trobar la Fita d'esplugues, seure en un banc mirant Pedralbes de lluny, vam baixar cap a la Mireia a recollir el cotxe, vam deixar en josep prop de casa seva, i després d'un tendre comiat vam engegar el cotxe camí de l'empordà. tot enduent-me un tros d'esplugues amb mi, un record que es barrejarà amb els bons record de les ciutats explicades i ensenyades amb amor.

gràcies Josep per ensenyar-me el teu país!