el passat

era finals de febrer, feia fred i el cel era gris. un gris metàl·lic, impossible d'atravessar pel sol. tot era depriment. l'alberg, la ciutat que a les cinc tot es tancava, tot es buidava, tot es moria. no coneixíem a ningú, ni tan sols entre nosaltres. de fet, existia una barrera invisible però tangible que ens separava, però havíem de sobreviure juntes els 4 mesos, o més, encara no ho sabíem.

vam apssar una o dues setmanes, no ho recordo, a l'alberg. dormíem amb una japonesa que viatjava per tot europa sola, i una noia de la suïssa alemanya que era mecànic de cotxe i estava al saló de l'automòbil. no vam poder desfer les maletes perquè era una estada provisional.

les primeres trucades a catalunya les vaig fer des dels telèfons de l'alberg, el segon o tercer dia volia tornar a catalunya, m'enyorava, no m'agradava la ciutat i tot ho veia una muntanya i una merda. sense en ferran, sense la mama i el papa, sense l'emma. sola. tenia companyia, però al principi era com si no tinguéssim res, ni ella ni jo.

una nit, fins i tot va nevar, va ser emocionant, sortir i veure els carrers emblanquinats, el llac pla com un mirall gris, com el cel, com la ciutat, com la meva ànima, com les meves llàgrimes, com el meu enyor.

van passar els dies, vam visitar nyon i ens va agradar molt, els trens de suíssa són fantàstics i còmodes, s'hi podria viure.

faltaven dies per començar el curs, i ens dedicàvem a viatjar sense bitllet per la ciutat. un dia, fent el trajecte habitual ens van enganxar els revisors. ens vam espantar i vam voler escapar-nos. ells molt amablement, ens van fer baixar a la gare de cornavin, ens van demanar els papers i ens van advertir que no pugéssim mai més sense bitllet. ens vam fer un abonament per tot el mes, que en aquella època, per estudiants valia 35 francs suïssos (unes 3500 pessetes d'aleshores). amb aquell abonament, que s'havia de renovar cada mes, podies anar a tots els transports públics de suïssa i alguns regionals, fins a lausana, crec, ara no hi posaria les mans al foc.

un dia, mentre ens dutxàvem i cantàvem "Hay un amigo en mi", cançó crec d'uns dibuixos de walt dysney, (Toy Story?) i que la meva amiga no es cansava d'escoltar, en versió xunga de OT (igual que al chenoa etcètera..) vam conèixer les que serien les nostres companyes d'aventures, la V i la J de la universitat de Salamanca. Va ser una gran troballa que ens va unir a totes i que es convertirien en, potser, les persones més especials que coneixeria a ginebra.

vam conèixer més erasmus, però no ens hi acabàvem de trobar bé, els belgues eren molt molt però que molt pijos, però pijos amb calers, molt simpàtics però d'una classe social molt diferent, amb un poder adquisitiu bastant elevat, i definitivament no ens hi vam fer. vaig parlar molt amb l'Arnaud, em picava dient-me que el català no era un idioma i així em feia practicar el francès (per cert el francès dels begues és molt gutural i no m'agradava gens, a sobre ell ho exagerava de mala manera. tot i que és un tiu molt intel·ligent i que en el fons molava tenir discussions. estudiant de dret i no sé pas què més). l'altre belga era la sophie, d'una bellesa preraphaelita però d'estil pijo parisí, cueta negra pell blanca. no puc dir massa res més d'ells perquè tampoc els vaig tractar massa.

hi havia una noia belga, però que parlava flamenc i em va explicar la situació d'aquesta llengua a bèlgica, però ara no recordo el seu nom... quin desastre. aquesta noia va compartir habitació al city hostel i llegia un totxo en flamenc, assegurava que cada vegada era més difícil trobar literatura escrita en aquest idioma. era rosseta amb els ulls blaus i em va dir que es pensava que jo també era del nord, quan va saber que era catalana va flipar.

finalment van començar les classes i ens van fer una mena de benvinguda a la uni mail, ens van donar els diners de l'estada, ja que no ho pagava la unió europea sinó els mateixos suïssos, però jo vaig omplir una cosa malament i no em van donar les peles. desesperadament i gràcies a la companya vaig poder trucar a girona i m'ho van arreglar bastant ràpid, segurament si no s'hagués arreglat la meva aventura ginebrenca s'hagués acabat.

al cap de tres setmanes, aproximadament, ens vam traslladar a la residencia universitària internacional. vam poder desempaquetar la maleta, posar-la a l'armari i poder fer-nos més de la ciutat. em va arribar un carnet de ciutadà suís (classe b, o de segona jeje) i vaig descobrir que des de l'habitació podia veure el llac, i era genial.
teníem el parc de la perle du lac al costat.

un dia passejant per la vielle ville, de cop i volta, vaig veure le jet d'eau, que durant l'hivern dorm. a partir d'aquí el cel cada vegada s'anava fent més blau, el llac un mirall blau, verd, maragda... l'herba dels parcs més verda i suau. i sobretot, van néixer les flors. i cal que neixin flors a cada instant.

anar a la universitat, voltar per la ciutat, agafar el bus, el tram, anar al súper a frança perquè era un pèl més barat, no fer mai el cafè fora, sempre a casa perquè estalviar un franc cada dia, volia dir que després podria viatjar. i ho vam fer.