Archivos Septiembre 2007

el cap de setmana s'esfuma
mai hagués pensat que em tornaria una d'aquelles persones que esperen el cap de setmana, abans, ai aquell abans! no volia que arribés, abans la setmana de cinc dies se'm feia curta. Ara cinc die,s a vegades són com una eternitat. tot i que, ho he de dir, la setmana passa ràpid de la forma que sigui.

després de parlar del pas del temps, vaig a dormir. que la son, apreta.

bona nit

em prenc vitamines, per està com una moto
bec cafè
xocolata
la tardor em deixa morta
:P

però m'encanta, fulles seques, vent atramuntanat que s'endú les cabretes del cel. llavis secs, mans gelades, nens histèrics.

la tramuntana amuntega les fulles, fa muntanyetes seques i decora els carrers. espero que tardin a treure-les. m'agrada veure com es podreixen i deixen a l'aire aquella fragància que em fa pensar en girona i el seu aire podrit que precedeixen les fires de St Narcís.

castanyes
fulles seques
i aire podrit

m'encanta

No sé on he llegit que la tardor és el mes dels poetes, un mes més donat a la nostàlgia i a la melangia que no pas la primavera. Bé, jo potser diria que la Tardor és el mes dels poetes melancòlics, i la primavera el mes dels poetes enamorats i romàntics de color de rosa. de fet, tampoc importa massa.

Cada any recordo que el 21 de setembre és tardor i ho dic a les meves classes, i començo repassant i cantant cançons de tardor. Però aquest any no me n'he recordat. Bé, dilluns potser els dic alguna cosa.... o potser me'n torno oblidar...

el divendres passat vaig acabar tan cansada, que em feia mal tot. em vaig arribar a replantejar si realment tenia suficients forces per continuar tot i res, ximpleries, com sempre.

ara, segons el meu horari tocaria departament i reunió, però amb qui m'he de reunir? no en tinc ni idea, per tant he arreplegat un ordinardor i m'he posat a fer l'idiota. sí, estic utitlizant un ordinador del meu treball per usos que no són del meu treball... :)

ara podria agafar i marxar cap a casa, qui m'ho impediria? però m'he de quedar esperant una reunió que no sé si arribarà... potser que vagi a mirar qui hi ha per allà....

no he escrit res del meu primer dia amb nens, i tampoc escriuré gaire res del meu segon dia. només dir que tot va molt bé, però que encara em falta un llarg camí per agafar seguretat i per està en plena forma.

fins aviat!

pd: estic molt cansada :)

fa dies que no escric, no és que no tingui res a escriure, de fet m'han passat moltes coses, he pensat moltes coses i he fet i he deixat de fer moltes altres.

a l'escola m'hi vaig adaptant, els primers dies em sentia sola, perduda i no sé quantes coses més. a vegades una mica ridícula, dient ximpleries per sortir del pas i una mica, què coi fots imma! bé, com sempre, no sé si en el fons ja sóc així. per tant, no sé si em prendran seriosament mai... però bé, no m'hi vull capficar.

tic un munt de programacions per mirar i per fer, però encara no he fet res, em fa entre mandra, por i buuuf penso, ja ho faré, ja ho faré... i no faig, no faig.

m'estava mirant musicologia, però de cop i volta no m'han agradat les assignatures, les he trobat feixugues i no sé si tinc, realment, ganes de fer-ho. fa uns anys era el que desitjava fer i em vaig quedar a història de l'art i després vaig fer magisteri... ara... no ho sé... possiblement em fa molta més gràcia psicopedagogia. per tant, segurament esperaré el febrer i em matricularé, encara que només sigui a un parell d'assignatures com tenia pensat.

avui he anat a la platja, és curiós perquè durant tot l'estiu no hi havia anat cap dia. he esperat que fos gairebé tardor per deixar-me veure el pèl per les platges de la costa brava, tot i això només m'he remullat fins a mitja cuixa. l'aigua estava freda, però el cel era blau i les illes medes semblaven irreals, com si fossin somiades.

camí de la platja, hem travessat camps llaurats i pomeres. m'encanta el meu país. aquella plana verda, marró, groga, que ratlla el cel blau netíssim, i al fons el montgrí desafiant la línia recta de la plana. només se m'acudeixen cursilades i ximpleries.

demà serà un altre dia, faltarà molt poc perquè els nens entrin a l'escola, estic entre emocionada, il·lusionada i cagada de por, sentiments que junts fan que estiguis més rara que un gos verd.

vaig a dormir, a veure si somio amb coses boniques.

bona nit.

i passen els dies
i el dia es va escurçant, avui el sol s'ha post uns minuts abans, estàvem parlant i es perdia darrere les muntanyes que ara no sé com es diuen, i sé que totes les muntanyes tenen noms.

hi ha molts canvis, companys nous, una escola gegant amb racons amagats per descobrir, un pati gegant on els nens es poden amagar darrere els arbres, un hort molt molt gran...

bé, poc a poc
suposo
com sempre
poc a poc

(gràcies mari)

demà ja és avui, si fem cas als qui diuen que l'avui o el demà comença a les 12 am.

i demà o avui començo altre vegada la rutina. no m'agrada la paraula rutina, però en el fons potser la necessito. perquè de fet, el que en dic rutina és el que m'agrada fer, la meva vocació, o això diuen.

no puc deixar de sentir-me sola, feia dies que no em passava, aquella solitud d'aquella que està envoltada de gent. aquella solitud que et fa tenir por, sobretot de les coses noves. i això em passa bastant sovint, però mai dic, o no a tothom o no cal dir-ho, perquè molts ho saben.

són casi dos quarts d'una, he de descansar, perquè demà m'espera un dia llarg, ple de gent nova per conèixer... en el fons em fa entre un pal i unes ganes difícils d'explicar, de definir, o el que sigui.

sempre dono gràcies de que ell està al meu costat, que m'ajuda i que em fa de crossa, com aquelles crosses que aguanten les figueres perquè no caiguin. aquelles crosses, que un dia amb l'emma vam descobrir que havien sigut, segurament, la icona, que misteriosament Dalí representava en molts quadres. segurament tots i totes tenim una crossa, o hem fet de crossa. segurament. per mi, ell encara que digui que no, encara que digui que jo sóc més crossa que ell. ell és el meu suport, el que fa que a vegades el cel no sigui tan gris o fosc, o com sigui.

i a ell li dedico gairebé tots els meus pseudo poesies, i ell és e meu muso, quan penso en petons càlids a mitja nit amb saliva dolça de mel, és a ell qui em recorda, i quan compto les estrelles del firmament, fins arribar a la conclusió que cap més brilla tan com ell, és a ell a qui em refereixo. ell és qui estic buscant a cada instant quan penso en la bellesa infinita de moltes coses. sobretot, en la bellesa de l'amor, i de com en pot ser de bonic un rínxol en el dit mentre esperes que es faci de nits.

i a vegades em complico la vida, sabent que és molt més fàcil, omplir-me de tu.

i que poques coses escriuria, si no fos que, a vegades, amb un somriure em despertes dins meu tot el que mai hagués imaginat que una persona em despertaria.

i simplement ets tu.

m'omplo de tu per buidar-me dins teu.

bona nit

un petó
una abraçada
un pessic
un tros de pa
una adéu i una arrambada.

raïms collits a finals d'agost, petita verema casolana
somriures cofois

no sé què escric perquè els ulls se m'estan aclucant. és tard, dilluns començo altre vegada. com sempre dic, com sempre em repeteixo, el cercle es torna tancar, per tornar a començar. un nou curs, una nova estació, nous companys, nous nens.

una nova imma, que s'enyorarà de l'estiu, com abans s'enyorava de l'hivern.

mai comprendré les petites coses que ens poden fer canviar d'opinió, de pensaments, de xuminades.

estic mirant la facultat de musicologia, només em faltava això. per acabar d'arrodonir aquell cercle màgic que vaig traçant.