Archivos Octubre 2007

no ho entenc, a vegades estic molt bé i totes em ponen i penso que tot ho podré arribar a fer, i que imma endavant... i altres dies com avui que em quedaria a casa tapada amb una manta, esperant que el dia es fet nit i la nit .... dia...

ara mateix ploraria i no tin cap raó per fer-ho, i al no tenir-la em sento imbècil.

En fi... esperar que el dia passi...

I com sempre aquest blog em serveix com a testimoni del pas del temps. Aquest que no perdona i passa. L'octubre m'ha passat tan ràpidament que ni tan sols me n'he adonat, com sempre, ara que hi penso.

Aquest octubre ha sigut una mica dur, veia com passaven les hores i com, a vegades no me'n sortia del tot com jo voldria. Però malgrat tot, els dies han passat de pressa, sense adonar-me'n, fent-me més vella cada dia, agafant experiència, fent experiments amb alumnes que segueixen, i altres, que no segueixen tant. Fent-me respectar, enfadant-me, alegrant-me... plorant i rient... i els dies han anat passant, i els arbres s'han anat despullant, sense tenir vergonya de res... i d'aquí 4 dies hivern, i d'aquí 5 any nou, i d'aquí, ais, no ho sé, passa tot tan ràpid, que ni tan sols puc ser testimoni dels meus propis canvis.

Ser mestre/a és una professió molt dura i sacrificada, que a vegades no es veuen els resultats fins al cap de molt temps, o potser fins i tot no ho arribes a veure. A vegades un sol somriure, o una feina ben feta et fa adonar que la teva feina és també la més gratificant... al mateix temps.

Estic cansada i no sé ben bé què estic escrivint i què vull dir exactament amb això, però com que el blog és meu i qui l'ha d'entendre sóc jo mateixa i si no l'entenc és igual, doncs ja està.

Tinc una son que em fa aclucar els ulls, per tant, allò més assenyat seria anar a dormir.

Per tant: Bona nit.

quan era petita em vaig apuntar a gimnàstica rítmica. m'agradava portar les "malles" les mitgetes i els escalfadors. era l'època de fama i jo tenia 5, 6 o 7 anys no ho recordo. me'n vaig cansar i em vaig desapuntar, no estava feta per fer salts i córrer darrere una cinta. després em vaig apuntar a tae kondo, o com s'escrigui, tornava a casa plena de morats i tampoc em va agradar, em vaig desapuntar al cap de pocs dies. més endavant, em vaig apuntar a patinatge, tothom sabia patinar menys jo, i la monitora una estúpida que no conec el nom ni tinc ganes de recordar-ho, em va dir que no m'ensenyaria que ella allà estava per "la tècnica" que com era possible que no en sabés ja de patinar. el mateix dia vaig tornar a casa. vaig aprendre a patinar sola a la plaça de l'ajuntament.

un cop acabada la comunió, em vaig seguir apuntant a catequesi, era guai perquè pintaves vinyetes i t'explicaven aventures d'un tal senyor Jesús, que no deixava de ser un pobre nen com nosaltres que havia nascut a una establia. però em van fer fora, la senyoreta Dolors em va dir que no calia que tornés que feia anar malament el grup. ja m'agradaria veure la senyoreta Dolors fent classe als meus alumnes, pobre dona!

finalment em vaig apuntar a música, recordo que teníem un mestre que ens dibuixava les notes en globus i havíem de fer l'escala. un globus hi deia la nota, amb lletres i a un altre globus la nota dibuixada dins el pentagrama. m'encantava aquest joc. vaig començar a tocar el piano, el meu primer concert vaig tocar cargol treu banya i plou i fa sol. que mona ella.

vaig seguir tocant i fent música, des dels 6 fins, més o menys els 20, 21, durant la carrera d'història de l'art ho vaig deixar. massa feina, massa hores per estudiar, i jo sóc massa manta. als 23, 24 vaig recuperar una mica el violí, però no gaire.

ah! també vaig fer unes quantes classes d'equitació, balls de saló (un curs sencer!), aeròbic.... i ara no recordo més, però ja em vindrà al cap.

quantes coses, mai el temps és perdut, diuen....

escric des de l'escola. sempre hi ha alts i baixos, i a vegades em dóna la sensació que no podré amb tot, però en el fons, sé que la vida flueix... vull dir que, si avui no va bé demà, potser, anirà millor. i la vida passa i flueix com un riu i millor no estancar-se... he d'aconseguir més confiança en mi mateixa, suposo que això s'adquireix amb el dia a dia... i dia a dia fan molts dies.

:)

a vegades se'm fa tot un nus molt gran que m'estreny i no em deixa respirar i no sé com anirà res i no sé com portar-ho tot i no posar-me a plorar i a renyar a tothom a cada moment.
a vegades penso que no serveixo per res i que tot ho faig malament i que la meva mena d'impulsivitat i idiotesa fa que les coses es compliquin i no tinc ganes de fer res i al mateix temps he de fer moltes coses i tot se'm fa una muntanya i ja són quarts de tres i encara he de fer la meitat del que m'havia proposat i tot són propòsits que no puc complir.
i ara ja som diumenge i em sento encara molt cansada i que l'he cagat i no sé com descagar-la com sempre.

espero que tot es vaig posant al seu lloc i em tranquil·litzi i vaig agafant-me les coses d'una manera més tranqui·lament i ... ja paro de posar is.