Archivos Noviembre 2007

És curiós com canvia la vida, i la perspectiva que tens d'aquesta. Quan estudiava i treballava els caps de setmana, recordo que quan arribava el divendres se'm feia una muntanya, perquè havia de treballar i clar, em feia mandra. Quan arribava diumenge, pensava que el dilluns, si volia podia descansar i no anar a classe. Ara, cada dia hi penso al matí en no anar a classe, però resulta que ara en sóc la mestra.

Avui, com tots els divendres, ha sigut esgotador. Vaig fer-me l'horari tan malament com vaig saber. Fins a mitjans setmana tinc un horari bastant bo. Però a partir de dijous, concretament el dijous i el divendres, tinc totes les hores plenes. Arriba el divendres de 3-5 i estic cansada i rebentada. Als alumnes els passa el mateix, cansats i rebentats. A sobre tenen educació física abans, i els de 4-5 sembla que faci classe a marmotes hiperactives.

A les cinc, em quedo sempre a recollir una mica la classe. No sóc especialment ordenada ni organitzada, però estic coneguen gent que ho és molt menys que jo. Intento tenir les coses una mica "al seu lloc", però sovint, arribo un dia i ja no tinc res al seu lloc. No em queixo gaire, perquè penso que depèn de com em queixi se'm pot girar a la contra.

Aquest món, és un món d'aparences. I de persones interessades, crec que, i ara sembla que em tiri floretes, poca gent com jo va a "la seva" sense intentar ser interessades per autobeneficiars-se a lo bèstia. quin molt de cards.

Estic llegint una novel·la de pa sucat amb oli. Ja serà la segona que llegeixo aquest curs d'aquest tipus. Què m'està passant? Acabaré veient escenes de matrimoni? Això mai!!!
.

 avui tenia els nens de primer, pintant una cançó. això no m'agrada gens fer-ho, perquè a plàstica es passen hores pintant, però... mira.. a vegades estic cansada i això va molt bé...

mentre els nens pintaven el ninot de neu, estava fent manualitats amb unes tisores... i puuumba, no se com coi ho he fet, però me fotut un cop amb les tisores dins el nas i ha començat a sortir sang a dojo, a dooojoooo. Els nens alucinant... i jo, ara viiinc! els he hagut de deixar sols, he anat a la farmaciola i he dit a un profe que corria per allà que em vigilés els nanos. i no parava de rajar i rajar sang. sang sang sang... fins que al final he tornat a classe amb un cotonet. i encara em raja sang.


resum del matí: matí gore a la classe de música.

nens no feu això a casa vostra. :P

Fa dies, que no sé perquè tinc ganes d'escriure. Potser escric deixalles, però m'és ben igual.
Avui he anat a dinar a un restaurant pizzeria. gairebé arribo tard a classe i això m'ha estressat.
Estava molt cansada i notava que els nens i nenes ho notaven. Hem fet les cançons i hem ballat, com sempre, però he vist que cantaven la cançó amb menys energia. Al adonar-me d'això, he intentat canviar l'actitud. Els nens d'infantil imiten tot el que veuen, i al veure'm com "desinflada" de cansament, ells també ho mig estaven.

A les cinc he sortit ben cansada, no ho entenc pas el dimecres entro a mig matí, com pot ser que estigui tan cansada? no ho entendré mai.

Després faig un curset de com ensenyar història de l'art a nens i nenes de primària.. i de moment... no m'està acabant de convèncer.

Tinc son, estic cansada, sento com l'estufa d'aire calent em bufa l'esquena. En ferran fa deures. La nit ja se'ns ha engolit.

I demà, dijous.

sortir de casa a les 8.20 per arribar a l'escola a les 8.45. Arribes tard, va passa cap a l'aula d'informàtica. no tenir temps de preparar la sessió, de què sóc mestra? d'informàtica, de música, de què? de tot i de res. avui farem kid pix, experimenten dibuixen, utilitzen l'ordinador i no s'enbruten. busquem imatges, les incertem, les retoquem. dues hores, passen bé.

reunió de cantata, moltes coses per fer, molt temps invertit, i els meus alumnes encara no se saben cap cançó, tot arribarà, penso.

m'ha sortit un gra molt gros i em fa mal, mentre penso amb les classes, els nens, les moooltes coses que hem de fer, no puc pensar en les meves preocupacions. una cosa lliga amb l'altre i penso, quan podré descansar? per això, sovint, m'encanto mirant el cel blau de tramuntana, que per cert, quan pararà de bufar?

tinc les puntes obertes, aniré a la perruqueria però em fa mandra. quantes coses em passen pel cervell de mosquit amb pocs minuts. abocar-ho aquí, podria ser la solució. això o menjar-m'ho amb patates, que ben bones són, les patates.

vaig a dinar.

hi ha dies que brollo
brollo energia
brollo espurnes d'electrons de tramuntana
només tinc ganes de xerrar
i omplir papers en blanc de claus de sol
notes musicals que no signifiquen res
i riure
i plorar
mentre ric i ploro al mateix temps
i veig que el cel rogenc m'acomiada del dia
i es fa vespre
i torna la lluna
et busco
et trobo
em busques
ja no hi sóc.

els dies passen, em dius
i jo somric
i tu somrius
i arribem al cap del carrer
aquell que un dia dibuixaves sobre aquell paper que no portava enlloc i que en realitat era un post-it
i després descobria que els post-its a vegades

es

desenganxen
i es perden

com els records que oblidem

a vegades crec que tota jo sóc un gran post it
desenganxat

a vegades somric
a vegades ploro
a vegades passo carrer avall
sense pensar què hi haurà al final
o simplement sense pensar que existeix
un carrer.

quan més temps passa més petita em veig
petita com aquella espurna de pols que es passeja enmig del vent de la tramuntana

veus al carrer
veus els núvols
veus la lluna
veus el sol que enlluerna

i jo enmig d'aquella claror
i d'aquella energia
i només se m'acudeix enamorar-me a cada moment
estimar a qui no m'estima
o estimar qui si que m'estima però que encara no ho sap

per què, a vegades estimes i no ho saps
i quan ho saps... potser és massa tard
o potser no

i corro carrer amunt per tal d'oblidar els dies absurds
buscant un dia, on l'absurditat ja no existirà
només tu i jo.

i tu, qui siguis.
seràs.

davant per davant mirades furtives
ens coneixíem, sis mesos ens avalen
però aquell dia era com el principi

un principi que mai se sap com anirà
i jo
que sempre penso
que sempre m'omplo el cervell de idees
de records
a voltes estúpids
a voltes irreals

conduïa acompanyada de la tramuntana
imma què fas?
imma què penses?

i ara em sento com una esponja de vent+
suara crec que els somnis sovint...

són això
somnis.

Arribes i tothom ja està a classe. Els passadissos estan buits i tan sols es sent una remor de dins les classes. Mestres explicant la lliçó, cadires que es mouen. olor a llapis de colors. Baixes les escales buscant la teva aula, obres la porta. Fa calor. No se sap perquè, però és una escola verda que es deixa tot el cap de setmana la calefacció engegada. Obres els llums i penses, he de fer alguna cosa per tenir la classe més decorada, està massa blanca. Però mai tens temps. I si en tens el perds fent altres coses.

Una hora de treball personal, aprofites per mirar si fas la fitxa de la cançó, busques dibuixos, la partitura. una hora passa tan ràpid que ni tan sols te n'has adonat i ja ha tocat el timbre de l'hora del pati. vas a buscar un cafè a la màquina horrible de l'escola. A mig camí, senyuu senyuuu en tal li surt sang del cap. I et trobes un nen de 6 anys plorant amb un trau al cap tot negat de sang. I no saps que fer però t'espaviles, gasses, tallar l'hemorràgia, truquem a una ambulància. no passa res, aquesta gassa és màgica i et curarà. tot de nens que t'envolten, què li ha passat què li ha passat. res aneu al pati, res, un cop, res. ha sigut aquell, no l'altre. RES ANEU AL PATI. el vénen a buscar, i ja només et queda cinc minuts per fer un cafè amarg.

grup de segon, mig d'una classe, mig de l'altre. cançons de nadal, el compàs de 2/4, moviment per l'espai. avui molt bé. l'altre grup de segon, el mateix però arriben tan tard que només fem 30 minuts de classe.

Nadal, des d'octubre que estem a Nadal.

fins a les dues treballant a la classe, fitxes pels de 4t, no sé perquè encara em preparo les classes, si sempre acabem cridant.

espaguetis per dinar, un muuunt d'espaguetis llençats, escola verda?
un llibret i dues mandarines. un tallat. i altre cop a classe. amb els bojos i sonats de 4t. dues hores que no acabaven de passar mai.

mig afònica, mig boja.

i la tramuntana que no deixa de bufar. mans seques... mans tallades. galtes roges.

pedres a les butxaques.

la tramuntana xiula. la meva classe dóna al nord-est i sento com peta contra les meves persianes gastades i trencades pel temps. Ha quedat tot tancat i estic mig a les fosques i sola.
Els nens estaven molt esverats, portaven el vent a dins, des de ben petits, estan tocats per la tramuntana. Segur que aquesta tarda portaran pedres a les butxaques.

Bé, després d'uns quants dies de baixada, ara toca una mica de pujada. tot és qüestió d'agafar una mica d'impuls i tornar-hi. nerhinant narhinant.

gràcies us estimo, vosaltres ja sabeu qui sou.

:)

No se si m'ho mereixo, no sé si em mereixo plorar per ells. No ho sé. No sé perquè carai ploro, perquè m'escarrasso per ells. per què?
He deixat de seguir els objectius per seguir-ne uns altres. em desmoralitzen i a vegades crec que no puc seguir endavant. Se'm fa un nus a dins, em sento sola, com si de cop i volta ningú em comprengués, com si m'hagués transformat en una estranya.

No sé, en deien que potser si escrivia, si tornava a escriure en aquest petit raconet, ple de colors que ara s'està enfosquin, em trauria una mica les meves neures. No ho sé.

Espero sortir-me'n... espero que tot passi i que tot això quedi en una mena de record amarg, o una exageració de les meves.

Això espero

Que diferent és tot respecte l'any passat! Ara és l'hora del pati i prefereixo mil vegades més estar sola que anar on estan els altres. Avui tenia treball personal i estava voltant per allà, intentant parlar amb algú i m'he sentit totalment ignorada, ni tan sols contesten quan els parlo, és frustrant. Cap tema de conversa en comú, i per parlar dels nens, passo, perquè sinó mai desconectaria.

Encara m'enyoro de l'any passat, sé que aquest any allà també està la cosa diferent.. però... no puc deixar de ideal·litzar el passat i haver d'enforntar-me a un present... que no m'acaba d'agradar.

No és que busqui una xàtxara, ni fiesta loca, ni res d'això, potser l'únic que busco és una mica de companyerisme (que tan sols em contestin quan els parlo...) i no sentir-me tan sola.

A veure, no sempre és així, a vegades ja tinc converses i xerro amb algú, però és tan superficial i tant tant... bé potser tant no, però una mica forçat i fals, que ni tan sols ho considero...

Ara tampoc us penseu que estic a la vora de l'abisme... no, tan sols que em costa molt adaptar-me a la nova situació, però mica en mica... es fa camí... si aquí tothom va "a la seva" m'hi hauré d'acostumar i "anar a la meva" jo també. Ara, el que mai faré serà parlar d'escenas de matrimonio... ni d'altres coses ... ara que... mai se sap!! Aquest món està ple de sorpreses.

M'encanten els caps de setmana, per fi he pogut desconnectar, cosa que em costa molt, sempre.

I què faig als caps de setmana? Descansar, mandrejar i està amb tu.

Apa, bon dia a tothom!!!

avui m'han ben enganxat, he hagut d'anar acompanyar els nanos a atletisme, quan, sense insistir massa m'hagués pogut quedar. però, sóc així de bleda, i hi he anat, sense queixar-me, com sempre. potser sí, que com diuen alguns, ja n'aprendré... però de moment, sóc com sóc.

potser sí que no m'hauria de preocupar tant, no m'hauria d'autoanalitzar tant, i aquestes coses. però... no ho puc evitar.

potser m'agradaria, de tant en tant que algú em digues imma, que ho fas bé! sóc com una nena petita que necessito que m'animin i em donin copets a l'espatlla a cada moment.

fa dies que no escric, no en tinc ganes. bé, de fet no hi penso... i quan hi penso, com ara mateix no em ve res al cap de què parlar.
aquest blog el coneix molta gent ni jo mateixa sé qui el coneix i qui no. ja sé que no em llegeix gaire gent, tampoc volia dir això, però sempre hi ha la possibilitat, que remenant i buscant em trobin. sé que estic exposada. ho sé i tampoc faig res per posar-hi solució, com canviar la direcció del blog, que em va dir la meva germana que no era tan difícil. no sé, potser ho faré, o potser faré com ara, que no ho faig.

hi ha dies i moments que tinc molt bons. dies que veig que les coses van bé i que em puc sortir de tot plegat. però altres dies que la moral em baixa fins a llocs que ni tan sols sabia. em sento empetitida i sense ganes de fer res, ni tan sols d'arreglar la meva suposada mala situació. aquells dies dormiria sense parar. passaria de tot.

d'altres dies com avui, estic millor. un estat semi-bó semi-ai ai què em passarà ara?

i els dies passen, i no sé amb qui confiar... ni amb qui parlar, i potser el que realment em passa és que estic molt sola. i que, potser no em sentia tant sola des de feia molt temps. des d'aquells dies que em feia por quedar-me sola esperant els meus pares davant d'un cine, mentre els suposats amics anaven a tendre alguna cosa. aquell dia, que sense saber perquè, vaig confessar les meves pors amb un resultat de riure's de sota el nas de les meves ximpleries.

i ja paro... que tinc son soneta son son.

aquest pont he mandrejat molt i també he sortit una mica a donar voltes per les fires de girona. arribant a la conclusió que cada vegada, crec que em faig més gran per anar a les barraques i cada vegada perden més el seu sentit. si és que alguna vegada han tingut sentit, que aquesta seria una altra història que tampoc tinc ganes de començar a comentar.

el dilluns començo el cole a les 9.30 i de 9.30 a 10.30 tinc hora de treball personal. tinc feina per fer, per em fa mandra fer-la, tot i que m'aniria bé aprofitar aquesta horeta, estic aquí escrivint al blog. sóc un cas!

tinc ganes que vingui la fred, la de veritat, no aquesta mena de fred que no és freda, com ara que tinc més aviat calor, no no, la fred fred, que l'any passat vaig ja no n'hi va haver... a veure què passa aquest any!

aniré a buscar la dire que encara dec el dinar del mes passat, sóc la morosa del cole... ai ai

apa doncs!