la vida és així

a vegades somric
a vegades ploro
a vegades passo carrer avall
sense pensar què hi haurà al final
o simplement sense pensar que existeix
un carrer.

quan més temps passa més petita em veig
petita com aquella espurna de pols que es passeja enmig del vent de la tramuntana

veus al carrer
veus els núvols
veus la lluna
veus el sol que enlluerna

i jo enmig d'aquella claror
i d'aquella energia
i només se m'acudeix enamorar-me a cada moment
estimar a qui no m'estima
o estimar qui si que m'estima però que encara no ho sap

per què, a vegades estimes i no ho saps
i quan ho saps... potser és massa tard
o potser no

i corro carrer amunt per tal d'oblidar els dies absurds
buscant un dia, on l'absurditat ja no existirà
només tu i jo.

i tu, qui siguis.
seràs.