els diumenges eterns d'hiverns que comencen

Els caps de setmana són per fer un parèntesis entre una setmana i una altra. Els meus caps de setmana són per mandrejar i reflexionar sobre el que he anat fent i sobre el què faré i per tant no faig gaire res. Fa temps que es van acabar aquells caps de setmana on o bé treballava, o bé sortia fins que la nit s'ajuntava amb el dia, si és que va existir mai un cap de setmana així, que ara mateix no recordo.

Em sento molt millor que a principi de curs, a vegades tornava a casa i només tenia ganes de plorar. Plorar i autocastigar-me dient i pensant que era la pitjor mestra que mai ha parit el món. Però, aquests dies han anat passant, no sóc ni millor ni pitjor, ni tan sols diferent. Simplement faig el que puc i a vegades, inclús, més del que puc.

Faig balanç de tot aquests mesos i realment, han passat tantes coses. Batibulls interns que ara no vull explicar, i una adaptació que m'ha costat molt més del que mai hagués pogut imaginar. Ara sembla, però que tot va amunt, que puc avançar, que puc continuar traçant aquell camí que algun dia em vaig dir que traçaria. Entre traç i traç jo, vaig fent.

Els diumenges són per això, per fer filosofies barates. I per acabar, a córrer cuita, de posar notes a més de 100 nens i nenes, els quals... potser els afecta quina nota o quin comentari puc posar. O potser no.

Ara hi torno.