Archivos Enero 2008

el carrer es fred
el vent marca el pas ràpid
la gent es refugia
s'abriga
s'abraça

fred
la fred em recorda
que encara som hivern
que l'hivern m'agrada
que a l'hivern sempre m'han passat coses bones

que els geners m'agraden
perquè són màgics
perquè a l'hivern ens regenerem
perquè

no ho sé

perquè
mmmm
i se m'acaben les paraules
per poder continuar

punt

la febre em fa veure deliris dirubimbis
em veig blanca com el paper
transparent
les cames em tremolen
el cor em batega
estic viva

encara no m'he recuperat
per uns segons
el cor
aquell que viu, sempre al costat esquerra
va bombejar tanta sang
creia, de cop, que queia
de caps

somriures, llàgrimes,
però sobretot
batecs

els sentiments, són com ales de papallona
semblen febles
però a vegades poden ser fortes
i volar
volar
volar
volar
poden ser de colors vius
i fer-te sentir
que tot pot tenir sentit

els sentiments ai!!
difícils de veure, reconèixer, de viure'ls

i jo, que m'embolcallo com un cuc de seda
lletja recoberta d'allò, que algun dia
serà suau
jo
que després de recobri-me
surto volant
com una papallona
d'ales de colors
forta
i
feble

a la vegada

Tinc tot de mocs (que bonic ale ale que queda això), el nas tapat, el cap entèrbolinat, la panxa xofi xofi... Tot un plegat de símptomes, i merdes. Però el més fotut de tot és que no tinc veu. En tinc, però és aspra i ronca, i difícilment podria cantar.... una mica... bé....

Per tant... segon dia sense anar a l'escola... i em sento... no massa bé...

O.o

Intentaré fer feina, però ara també em fa una mica de mal el cap..

ara diré una cosa absurda: NO M'AGRADA ESTAR MALALTA!!!!

he avisat que seria absurda :P

Sóc un animal nocturn, la nit em desvetlla el dia m'enlluerna. De fet tinc son però no tinc ganes de pensar que demà m'he d'aixecar, i tenir lleganyes als ulls tot el dia.
Quins pensaments més absurds.

Però a vegades tot pot arribar a ser absurd.

Ei! no és cap post pessimista ni res d'això, què va! Simplement, que el surrealisme a vegades s'apodera de mi, de la meva vida del meu entorn.

Absurd elevat a la dècima potència.

Absurd lligat a les nostres vides, a les coses que fem, a les que deixem de fer.

RESUM: vaig a dormir.

doncs això... que no sé d'on ho he tret això dels 1035 ... però bé, també són molts!

Segons el comptador d'entrades de posts del movable type, avui per avui, aquest és el 1036 post que escric. Feia dies que veia que tenia 900 i algo posts escrits, i pensava fer un "article" conmemoratiu dels 1000. Però com sempre, l'imma és massa despistada i ara ja en porto 1036.

Sovint reflexiono del perquè escric un blog, de fet, he tingut molts alts i baixos, èpoques que fins i tot, he estat temptada de borrar-lo, o simplement de deixar d'escriure públicament, i fer com quan tenia 14 anys que escrivia en un quadernet que guardava gelosament perquè ningú llegís el que allà hi posava... però bé, han passat els mesos, els anys, i encara estic aquí publicant obertament els meus pensaments, les meves neures, les meves tristeses, les meves alegries... Realment, encara no sé el perquè ho faig. Però això, segurament, és com la vida mateixa, per molt que reflexionis sobre el seu significat, del perquè estem aquí, de quina és la nostra funcionalitat, o no-funcionalitat, les teories ens porten per camins ... totuosos? no ho sé, això ho sabrà millor l'emma :) o no..

Una cosa és segura, ja porto més de 1000 posts, o fins i tot 2000? (no crec) si comptem l'anterior blog de blogia... he anat fent camí, com tots i tothom, m'han passat coses, he acabat dos carreres, he treballat en mil i un llocs diferents fins a trobar el que anomeno "meu lloc", he fet amics nous, n'he deixat de "vells" enrera. M'he qüestionat el perquè de tot plegat més de mil vegades, he cantat al paisatge, m'he cagat en tot el que es mou. He estimat, he dubtat de tot, he cregut tenir-ho tot per la mà i poc després he vist que tot se m'escapava... he crescut i m'he vist petita. Tot, com la vida mateixa un batibull de pensaments i fets que per molt que siguin analitzats, segurament no arribarem a cap conclusió, o potser, ves a saber, potser sí, però com alguns diuen, "Ara no toca" :)

Són les 10 del matí, estic a l'escola, sento aquella olor d'escola, veig que tinc un munt de coses per endreçar, sento moure's les cadires al pis de dalt, se m'acluquen els ulls, NECESSITO un CAFÈ!! ara anirem de concert, Jazz... a veure com serà...

Quan anava cap a l'escola veia el cel lleugerament enteranyinat de núvols blancs, finíssims, com ratllats amb un boli de punta fina. Els rajos de llum es filtraven entre ells, ara, aquests núvols ja han desaparegut, el sol llueix, sembla primvera... el sol entra per les escletxes de les persianes de la meva classe. S'hi està bé, ara es podria aturar el temps, aniria a la platja a passejar la Janis, menjaria un gelat de maduixa, i deixaria que la brisa em pentinés els rínxols.


Bon dia,

imma

he dormit fins les tantes de les mil. he dinat, he tornat a mandrejar. he volgut encendre el portàtil, i s'havia mort. moooort!!! sort que en ferran és un manetes i me l'ha recuperat !  GRACIES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

porto una samarreta de la botiga de la meva mare i fa molta olor. m'encanten les olors bones. a més és vermella i em queda molt bé. no sé perquè explico aquestes coses, hehe, però a vegades faig posts sense filtrar massa, o sigui poso el que em ve al cap en aquell moment... com un d'aquells experiments surrealistes, o era d'abans dels surrealistes? ara no tinc ganes de buscar...

la rentadora fa tun tun tun tun, es mou... un dia me la trobaré a la terrassa del veí... hola senyor veí, m'estén la roba? total ja tens la rentadora aprop... ara que imaginar-me el veí estenent les meves calcetes i sostens, tampoc és una imatge que m'entusiasmi... aix... nono hahahaa

reprenent el tema de les olors. m'agrada molt l'olor d'escola. bé, no em refereixo a l'olor de quan han fet classe els de sisè, sinó sobretot, l'olor dels colors, dels guixos de la pissarra, dels fulls... sembla estrany, però l'escola fa una olor especial que no la trobes a gaires llocs més..


a vegades em rellegeixo i penso... imma???  pensa abans d'escriure... en comptes de pensar mentre escrius... o pensa abans d'escriure i mentre escrius.. oh...

no se



per cert, el dia era clar
però feia fred, aquella fred que et fa posar una jaqueta gruixuda
i et fa pensar, l'hivern encara és aquí, constant, tot i els seus rajos de sol... que ens enlluernen...

pensant i esperant

la primavera

Ahir a la reunió de cicle ens van passar les dades generals dels alumnes del cole. La majoria de classes de l'escola tenen, pel cap baix, un 48-50% d'alumnat de procedència immigrant. És un percentatge bastant elevat... però el que m'ha sorprès és que als cursos més baixos el percentatge augmenta, fins al cas més extrem del 68%. Les procedències són diverses, però la que més presència té és la d'origen magrebí.
Aquestes dades m'han sorprès, creia que ja tenia consciència de la diversitat dels meus alumnes, però al veure-ho de forma gràfica me n’ha fet agafar més..

El post anterior, pessimista, on deia que sovint em dono de menys, que sovint em veig petita davant segons quines circumstàncies... avui puc dir, i he de dir, que realment amb uns nivells tan diferenciats, amb uns alumnes on els únics hàbits que  tenen sovint són els d'estomacar-se els uns als altres... , la feina, encara que amb petits resultats... en el fons és bona...

Ara mateix acabo de tenir aquesta classe (la del 68% d’alumnant immigrat), me'ls mirava, i els veia tan esveradots, la majoria no escoltaven, ni tan sols callaven 2 minuts per escoltar " la clau màgica" que fa possible que les notes puguin tenir el seu nom... He hagut d'acabar la classe de maneres surrealistes, asseguts fent una mena de "relaxació" improvisada. He anat notant com es calmaven, aquell neguit que no els deixa parar de moure's molestar-se, pegar-se, aixecar-se, impulsos de parlar a l'hora...

és el meu segon any, encara em queda molt per aprendre, els meus recursos són limitats, estic lluitant per "controlar" (no m'agrada la paraula control) un grup desbocat el qual tan sols veig una hora i mitja a la setmana.  La  feina dels especialistes... sovint és com un bolet que apareix allà al mig... si a sobre és el primer any que et veuen, i que cada any van canviant de mestra, de maneres de fer... de... buuf un llarg etcètera... encara resulta més difícil.

reflexionar tot això m'ajuda a veure-hi més clar,  o potser no...

després de veure aquest percentatge, em pregunto.. quin sentit té fer aules només per immigrants? hehe, no seria millor disminuir les ratios a les escoles? posar més mestres? assessorar millor en tots els aspectes socials, educatius, familiars? no sé, no sé cap on anem, ni tan sols sé cap on vaig jo...


quin embolic...

tinc la mania de desacreditar-me, de mostrar-me insegura, de dir que faig malament algunes coses que potser, en el fons faig bé, o que puc arribar a fer bé. res un embolic.
no ho entenc, no m'entenc, no sé perquè faig aquestes coses. i després em sento malament, i tinc ganes de plorar i em sento estúpida i com una quinzeanyera..

sé que puc fer les coses bé
sé que, fins i tot les puc fer millors que molts... o igual o..

jo que se...
però NO, vinga a dir que sóc menys

Vinga a autodestruir-me, per res...


puuuf


total, que, com sempre...

ppuuuuf

ja sé que l'enamorament és un invent dels romàntics, que es morien d'amor i dibuixaven cors a l'aire travessant muntanyes per poder veure la llum d'una estimada platònica embolcallada de núvols. ja sé tot això. sé que l'amor pot ser fruit de les hormones barrejades amb el desig d'estimar i ser estimat. ho sé. he llegit novel·les, llibres de poemes, m'he imaginat mil prínceps blaus, he jugat amb el meu cor sospirant a la lluna plena...

però a al fi, sé que tot i ser un invent, tot i ser una qüestió de voler-ho sentir.

t'estimo, floreta de primavera, núvol de cotó fluix, herbeta de capvespre, lluna plena d'agost, pluja d'estel d'estiu, fulla groga de tardor, floc de neu d'hivern, petons al front inesperats.

papallones a la panxa.


PER MOLTS ANYS


perquè 7, és un número màgic.

Avui, com sempre m'ha costat molt llevar-me. He begut una tassa de cafè amb llet ben carregada i he enfilat cap a l'escola, amb un ull obert i l'altre tancat. Tenia p3, per tant de seguida m'he despertat. A l'hora del pati he intentat fer un altre cafè i DIOOOOOS!!!! la cafetera estava trencada... no he pogut! ha sigut un infern tota la resta de matí... crec que he tingut mono de cafeïna, no podia amb mi mateixa. Fins que al migdia, ha vingut el tècnic i l'ha arreglat... Ara estic amb la meva dosi de cafeïna, per fi...

Estic ben enganxada...

:)

Avui, el vent ha fet acte de presència. Com sempre, tramuntana. El cel era rogenc, els núvols acariciaven el mas pla, i el vent que ja violentejava, torcia els xiprers. M'he quedat badant, mentre conduïa, contemplant el paisatge passar. Un tros de montgrí tot envoltat de núvols lilosos, la plana verdosa esquitxada de llum, masies transformades en restaurants clamant un temps passat, on el paisatge era tot el que tenien per sobreviure.

com sempre
una tros de mi és un tros de paisatge. ell és jo.
com sempre, jo sóc ell.
per sempre
tramuntana.


(els nens estaven histèrics... com la tramuntana)

el cap de setmana ja s'acaba. els diumenges són dies ben estranys, parsimoniosos, com sense vida. els intentes aprofitar al màxim. en el meu cas, dormint, mandrejant... i a la tarda, mirant què faré aquesta setmana. pensant que queda una setmana per endavant... que pot ser llarga, però si me l'agafo amb ganes, fins i tot m'ho puc passar bé. perquè crec que depèn de com, ja em sé agafar les coses amb ganes.
intentaré anar a dormir aviat, perquè sinó el matí no hi ha ni déu que em desperti. ais...
hivern hivern hivern.
uuuuhuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuhuuuuuuuuuuuh


apa bon vespre

Aquest trimestre no tinc la pressió d'un concert final "allò de quedar bé davant dels pares i davant dels altres mestres". Per tant, puc fer les classes més "lliures". Aquest trimestre treballo molt el moviment, sobretot amb els cursos més baixos, infantil i Cicle inicial. Avui, que només faig infantil i inicial, acabaré el dia com si hagués fet aeròbic de dos quarts de nou fins les cinc. A vegades crec que hauria de tenir un cos de sílfide o d'atleta i no aquest cos tovet i de núvol de primavera (que bonic eeh) hehe, però mira, naturalesa? genètica? No ho sé... En tot cas m'agraden molt les sessions que estic fent. Amb tan poques hores a la setmana de música a vegades és impossible acabar tot el contingut i que ho assoleixin i buuf.. m'estressa. Però, amb la tipologia que tinc de nens i nenes, crec que si quan acaben sisè tenen unes nocions bàsiques i una sensació que música és "guai" doncs, ja estaré més que contenta. Sempre hi ha algú que després li vénen més ganes i s'apunta a música fora de l'escola... tot i que ja sé que la gran majoria no tenen aquesta possibilitat.... ais...
És un dilema... tot plegat.. no vull dir que no faci llenguatge musical més "formal", que també en faig, fem fitxes i reconeixen els ritmes i ja comencem amb les notes, el pentagrama etc... però la música, crec, s'ha de viure i s'had e sentir... s'ha de gaudir s'ha d'estimar, per poder després extreure el llenguatge més formalitzat en paper i llàpis... no sé, tot això són pensaments bessats aquí, realment no tinc prou experiència encara, per saber si realment el que estic fent està bé o no...

és tan complicat que no hi vull ni pensar hehe.

bon dia

Bé, tampoc em vull flipar i començar a dir que tot és meravellós i que visca el pa i visca el vi... i visca la mare que em va parir.. però realment he començat aquest segon trimestre amb una mirada molt més optimista. Segurament és perquè he començat amb energies renovades, perquè ahir només vaig tenir 4 classes... perquè avui començo a les 11 (per cert si no m'afanyo faré tard...) Però estic molt molt bé, amb ganes de tirar el segon trimestre (que és molt curt) endavant...

Ara a l'escola m'hi sento molt millor, bé m'he adaptat... segurament...  o potser sóc jo que veig les coses i me les prenc amb més optimisme... com sempre, la mare tenia raó :)

Bé, aniré a fer alguna cosa de profit. M'he llevat, he fet una rentadora, he rentat els plats, he imprès una factura que m'han de pagar... quantes coses!!! hehe


bé, encara arribaré tard!!!!

mama
què?
tinc febre..
a veure.. no dona no en tens...
que sí.. mira el termòmetre marca 45
si tinguessis 45 graus de febre estaries morta...
no mama... noo
què tens?
res, estic malalta, no podré anar al cole...
vinga filla... a dormir...
vale mama... pro acotxa'm
sí filla sí...
bona nit
bona nit

ja han passat els reis i us han deixat molts regalets, o no, això és el de menys. i després de reis, tornem a començar... com aquell que no vol la cosa...

i demà encara tinc festa
però demà passat No!!!!!!!!!!!


Bona nit

Senyors reis vui que em porteu moltes cosetes demà eeeh, que m'he portat molt bé!!! sóc molt bona nena jo!!!


GRàcies!!!!!!!!!!!!!!!!!

Parlant de diferències, de si volem destacar o no ser com la massa, aquella massa que sempre se'n parla i a vegades no saps ben bé el què vol dir, el què significa... i aleshores intentes ser diferent. Comportar-te diferent, fer coses diferents. I en el fons per què? la resposta simple és, per res. no serveix per res ser diferent, tan sols és una manera de superar els traumes o digues-li com vulguis de l'adolescència, i que crec, durant molts anys els portes a sobre.

Demà és el dia d'anar esperar els reis, aquells que porten coses a tota la gent. Vaig creure en els reis fins molt gran. Fins i tot quan ajudava a posar regals a l'habitació de'n Peter, i ajudava a "enganyar" a la meva germana, creia en ells. M'agradaria que la màgia realment existís, però, la màgia no existeix, o potser sí. Potser és màgia quan estàs al costat d'algú que t'agrada, i no em refereix a atracció, o potser sí, potser sempre és una mena d'atracció, encara que no sigui recíproca.  Sempre m'ha fet dubtar això. A vegades, em passa, estic al costat d'alguna persona i de cop em sento atreta, hormones, química el que sigui. M'agradaria parar-ho tot i gaudir d'aquella sensació, després, ai després! em menjo l'olla pensant si l'altre persona ha sentit el mateix. M'agradaria. M'agradaria pensat que quan m'atrau algú, l'altre persona també ho nota, o sigui que l'atrac (que lleig atrac... ).. Però mai m'he atrevit a preguntar, bé o potser sí però ara no ho recordo a més, crec que quedaria malament... no? Escolta tu sents alguna cosa? Potser acabem ves a saber on, i a vegades tampoc és aquesta la fi que voldria. No ho sé, la veritat. Però, aquest dubte a vegades em fa pensar... i molt.

Una cosa curiosa és que crec que mai m'ha atret ningú pel seu físic, o sigui, mai he perdut el cul per algun tiu o tia bona, o considertas tios/ties bones per la societat en general, A mi, em va més no sé, a mi m'atrauen mmm ais, ara reflexiono i quedarà estrany, però m'atrauen petits gestos i expressions, paraules, algun somriure... no sé, coses petites... ja ho sé que no sóc massa diferent de la gent eh, segur que molta gent li atrau aquestes coses. Però, a mi, em fa riure aquella gent que se sent atreta tan sols per un cos guapo...A veure, si veig un noi allò que dius guapo guapo, ja me'l miro i penso, caram... però... si el que diu no m'interessa... a mi no se'm desperta cap hormona d'aquelles químiques... no sé. La veritat? no sé què carai estic dient ni el perquè. Però si, a vegades m'ha arribat a preocupar, el que deia el principi, les atraccions no crec que siguin recíproques, o si? o alguna vegada si? jo què sé

a vegades, de cop i volta penso que no en sabré prou. parlo de tot en general, de la vida, del meu dia dia, de la convivència, d'estimar, de somriure , d'ensenyar. per què? segurament per culpa de l'autoestima, sempre igual ella em deixa, ara em ve a buscar ara em deixa... i em trobo, de cop i volta dins una mena de tobogan de sensacions. avui estic contenta, d'aquí unes hores dubto de tot. hi ha gent que diu que això és gairebé com una malaltia. no pot ser bo.. però bé, tampoc vull començar a pensar en termes apocalíptics... no sempre es pot ser forta, ni sempre pots ser la millor, o al revés....

m'agrada parlar amb certa gent perquè porta bon rollo, ja sé que queda així com.. estrany, però hi ha gent que no se sap com amb 4 paraules, de cop i volta m'ajuda... i em fa sentir millor i puc... tirar endavant.. sí, la necessitem la gent.. aquesta vull dir...

m'agrada que hi hagi gent així i sobretot, em sento afortunada per de tant en tant, trobar-me'ls pel camí... encara que només sigui de passada.

em va mirar
de fit a fit
ulls de mel llavis de seda
i em va dir


res
no em va dir res
simplement
l'escuma del dia se'l va emportar
i jo caminava
sola
per carrer inconeguts
esperant
que demà
passés
la setmana

li va estrènyer la mà
fins que la sang regalimava
regalimava fins el terra i el terra
se l'empassava
no em deixis deia
no em deixis
i la sang brollava
i jo
ja no sabia què fer
i jo era sempre jo
però amb una mà que m'esclafava
i jo volia marxar
i el jo no em deixava
presoner va cridar
Salva'm!!!!
salva la meva ànima
de mi
mateixa

i la sang
s'escolava....

es
co
la
va

els dies s'escolen, passen, ràpids
passen i no s'aturen
passen i encara
sóc
aquí

passen els dies, els meus
els anys
i jo com res
i tu com jo
cerquem l'aventura, de la vida
l'aventura que ens faci sentir
hereus de la brisa
hereus de tramuntana
posseïdors d'aquest cel
tan clar
d'aquests núvols blancs
que amaguen
el més bell de tots els paisatges


camps verds
plana infinita
i aviat, tot d'una
la primavera.

i aviat tot d'una
seré ponzella d'ella
seré
rostre desdibuixat que
tan sols
busca
adormir-se i jaure
dins
d'ella
,

Ostres tu, que ja som a 2008, Ostres tu com passen els anys!!!!

BON  ANY NOU a TOTHOM!!!!!!!!!!!!