Archivos Febrero 2008
Arribo a l'escola, entro a la sala de professors, ara ja no em sento tímida, ara ja no em sento sola. Tinc un lloc, puc ser jo, ja no em fa por. M'he adaptat. M'ha costat, no em cansaré de dir-ho, però per fi! Ho he aconseguit... com aquell que es vesteix unes ales, primer no sap com volar, però tan sols cal voler, per poder.
VOLAR
Bon dia
M'enfado i m'enfado molt, sobretot quan veig que no es respecten, que s'insulten que no respecten el torn de paraula. Em fan cridar, em posen histèrica, això ho odio... però, crec que tot això no decanta la balança, me'ls continuo estimant. Surto de classe i els veig tan persones, tan... amb coses per descobrir, amb tantes coses per fer i dir. Ells són el futur. Jo tan sols sóc algú amb qui es creuaran, i tan sols espero deixar una petjada positiva.
No sé si estic fent les coses ben fetes, ja ho he dit que dubto... dubto de tot i dubto de mi 100 vegades al dia... però puc assegurar que un somriure d'aquell que normalment està seriós em fa omplir de joia... una joria que a vegades no la comprenc, però hi és.
Potser estic positiva, potser sí. M'agrada estar així, ara m'abraçaria a mi mateixa i notaria que l'energia, tot i que minsa (estic molt cansada) brolla :)
Us estimo, petits bandarres!!
I un nen espontani m'ha respost: - A dins l'esborrador.
Quina raó que té!! no sé com n'he pogut dubtar ni un sol moment.
^^
Tinc ganes que s'acabi la setmana, no perquè hagi sigut una setmana dolenta, sinó perquè ja començo a notar-me una mica cansada. Segurament és perquè últimament vaig a dormir massa tard, catxins! El cafè, a vegades, no pot amb tot hehe.
Sento com la primavera s'està acostant, ja sé que falta gairebé un mes.. però.. les flors les veig a cada pas, el cel blau m'enlluerna, i els gats del meu terrat
La janis, estava ben alterada perquè no sabia què coi eren els crits de les cries de gat... pobreta. Va sortir a la terrasseta i mirava un costat i a l'altre...
Ja ho diuen... el febrer mes dels gats ^^
mewwwwwwww
Sempre que no sé què
ficar de títol hi poso el dia de la setmana en el que ens
trobem... quines ximpleries...
El dia 14 de febrer, mentre la
gran majoria de gent enamorada celebrava st Valentí jo estava
a una manifestació, en contra de la base de la llei educativa
catalana. tinc moltes raons que aquí no exposaré per
estar en contra d'aquesta llei, però ara només tenia
ganes de dir el que vaig sentir, el que sento quan vaig a una
manifestació d'aquestes característiques.
Aquí
se m'inflarà la vena romàntica de la busca de les
llibertats i bla bla bla... però el dia de la manifestació,
amb tants i tants mestres que no estaven manifestant-se per més
sou, o per més hores lliures, ni per res de tot això
(tot i que evidentment dins la llei de bases també toca de ple
la manera de classificar i jerarquitzar les condicions laborals...)
sinó, que estaven lluitant per aturar una llei, en aquest cas
les bases per la futura llei, la qual considera que no està
prou (gens) consensuada amb les persones que l'han d'aplicar, o sigui
els mestres.
Molts deien que la vaga era injustificada, i
injusta... que no podíem deixar sense un dia d'escola a milers
de nens i nenes... que érem uns irresponsables. Però...
el dret de vaga el tenim, i potser serà encara més
injust quan les escoles estiguin totalment dividides per la
competició entre centes... o quan un alumne no sigui admès
a una escola en concret perquè no compleix les condicions..
puuuf...
No sé, potser m'equivoco, sóc mortal,
sóc humana i sempre ens equivoquem, però puc assegurar
que jo no vaig anar a la manifestació i vaig fer vaga per
tenir un dia de festa (sense cobrar) sinó per lluitar per uns
ideals i perquè tot i tenir més d'un 70% d'immigració
a les meves aules, tot i haver de lluitar cada dia perquè no
em faltin el respecte, perquè aprenguin els mínims,
perquè aprengui a estimar-se, per aprendre a saber què
volen ells i quin són els seus somnis, tot i aquesta lluita
que cansa, que em deixa sense veu, que fins i tot m'estressa... crec
en l'educació i el que encara és més fort.. crec
en l'educació pública i la igualtat de
condicions.
Potser sóc una romàntica. És
possible :)
Les tardes són bastant dures... estan sempre molt més esverats i al mateix temps molt més cansats. El ritme de les classes han de ser totalment diferents i dinàmiques. El que passa és que a les tardes, jo també estic cansada.. bé, és igual.
Fa uns dies que estic rumiant com escriure aquest post... Fa poc, uns molt bons amics em van notificar que treballaven a ensenyament, fent substitucions de primària. Aquest fet, em va alegrar moltíssim, ja que sé que és un pas molt important a les seves vides. Perquè sé que això els farà canviar el ritme de vida i els farà entrar en una roda, la de l'ensenyament, de la qual feia temps que ho estaven esperant. Però, malgrat tot, malgrat estar contenta per ells, perquè són amics meus i perquè, sobretot, me'ls estimo... em fa reflexionar moltíssim...
Fa cinc anys, vaig acabar història de l'art. Aleshores tenia 22 anys. Havia fet el CAP, curs adaptació pedagògica, amb ell vaig descobrir el que ara podria dir que és la meva vocació, de cop i volta em vaig trobar a mi mateixa, davant una aula, transmetent el que sé, que no és massa... Estan davant unes personetes, les quals, ara sovint em fan tornar negre, perdre la veu i un llarg etcètera... però, mai m'havia sentit així... de realitzada... Bé, doncs, a partir d'aquí, la idea de ser professora, en aquell cas de secundària, es va convertir com en una mena de somni, que sabia que em costaria aconseguir... Ja sabia del cert, que les llistes de secundària, sobretot les de història i història de l'art, que anem en un mega pack, estaven saturadíssimes. Per això, vaig decidir, emprendre un altre camí, matricular-me a magisteri i fer magisteri musical. Tenia 22 anys, i estudiar 3 anys més no em suposava un esforç tampoc tant important. Era jove, bé sóc jove...
Magisteri, no és una gran carrera, vull dir... que si fos per mi la convertiria en una carrera molt més dura, molt més exigent i evidentment, acompanyada d'un professorat molt més preparat, amb una proximitat del que està passant a les aules avui dia molt més directe. Ja que, com moltes vegades he comentat en aquest blog, quan estudiava magisteri, sovint, l'allunyament dels professors universitaris de les aules de primària era tan gran, que el que ens deien teòricament era bastant difícil d'aplicar a la pràctica. Però bé, almenys tenies unes assignatures destinades i dirigides a formar-te com a docent, en aquest cas de primària.
Al acabar magisteri, ara farà dos anys, vaig entrar a treballar a la pública, les llistes van anar molt ràpid, ja que va entrar l'aplicació de la sisena hora, i per tant, tots els que ens vam diplomar vam entrar a treballar, gairebé l'endemà de tenir el títol... La implantació de la sisena hora escolar a la pública, i el fet que cada dia tenim més nadons, fruit de la immigració etcètera, ha fet augmentar d'una manera brutal la necessitat de mestres a les escoles. Aquesta necessitat s'ha traslladat a l'haver de contractar personal de secundària per substituir a la figura de mestra. Un fet, que tot i no haver-me documentat el suficient, fins feia poc estava completament prohibit. Una aula de primària no podia estar al càrrec de ningú que no tingués el títol de magisteri. Però com sempre, les lleis i les normatives es poden canviar...
Amb tot això, no vull dir que estigui totalment en contra de què els llicenciats, els quals no tenen la diplomatura de magisteri puguin fer classe. No, aquesta no seria la meva reivindicació, ja que els casos que conec, sovint estan fent una molt bona feina. Simplement reflexiono, sobre l'educació, sobre el meu paper com a mestra, sobre quina és la formació que hem de tenir, sobre... si realment s'estan fent bé les coses.
No sé què més opinar, fa dies que hi penso i hi dono voltes... Tots podem ser mestres? Si realment tots, amb qualsevol titulació, amb un mins Cap, podem estar en una aula del tipus que sigui, quina valoració s'està donant el fet de ser mestra?
No ho sé i tampoc em vull menjar el cap en aquest tema... tot i que no ho puc evitar...
En tot, Felicitats pemi i xevi... ja sabeu que us estimo i sé que sereu i sou bons mestres :)
últimament estic bastant positiva. avui fins i tot m'he atrevit a mostrar aquella part de mi més boig. deia ximpleries i feia el tonto a la sala de mestres. no sé si és bo o és dolent. però, en el fons, sembla que estigui més còmode... no tan encarcarada i pensant a veure què pensaran.:) quines coses.
ara, de cop m'he posat a tremolar de fred. buuuuf... de dia s'hi està bé, però de nits em congelo. si no estàs pas a prop d'una bona estufa... ais... sempre em queixo hehe.
he desenterrat el pirata malaveu, demà els hi explicaré als nens de primer... a veure què tal va... espero que bé. fa temps que no l'explico... l'hauré de tornar a fullejar a veure què ^^....
i passen els dies....
i cada dia estem més a primavera... aquesta primavera, que sempre es fa esperar.
la primavera, mica en mica va vinguent
verda
fresca
mimosa
ametllers
colors vius
:)
jo floreixo amb ella
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.
Pedro Calderón de la Barca
que un dia va dir
que un paisatge la feia sentir viva
jo sóc aquella
que un dia va dir
tal faràs tal trobaràs
és aquella que somriu malgrat la tempesta
és aquella
sóc aquesta
no sé què sóc
Estic una mica farta, emprenyada,
fastiguejada i de tot una estona llarga llarga llarga i
llarga.
Començo des del principi... Fa com més d'un
mes em van mangar la cartera. Tota sorpresa jo, a les cinc de la
tarda d'un divendres, vaig adonar-me que la meva estimadíssima
cartera no estava al lloc on havia d'estar. Primer vaig pensar que,
despistada com sóc, me la devia haver deixat a ves a saber
quin lloc, no vaig desconfiar ni un sol moment de ningú. Quina
bona fe que tinc oi? Doncs res, la cartera no apareixia per enlloc.
Finalment, vaig decidir anar als mossos a denunciar el robatori...
Uns dies més tard, vaig donar la notícia a
l'escola, i em van dir que hi havien hagut alguns robatoris, però
que ara feia temps que no passava. Em vaig quedar ben parada,
sospitar dels meus propis alumnes, ja era anar més enllà
del que m'imaginava...
Al cap de pocs dies, va aparèixer
la meva cartera, aquí no és lloc per explicar com ho
vaig fer ni res perquè aparegués... si algú vol
saber-ho envio mail.. o no :P Però la cartera estava sense els
documents principals: DNI, Carnet de conduir... per tant, em vaig
quedar indocumentada igual...
Bé, doncs, vaig aprofitar
que havia "perdut" els documents i me'ls havia de renovar
per força, per posar en català el meu nom... i aquí
comença una odissea.
Vaig haver d'esperar un me sper
canviar el nom del castellà al català i un cop canviat,
avui vaiga fer la renovació i em diuen que he d'esperar com
dos dies perquè han de posar en ordre la base de dades... jo
flipava i em volia morir. He hagut de lluitar per un papert en el
qual diu que m'estic renovant el DNI... perquè l'home aquell
no em volia ni donar allò.. total tot un desastre... i fa
mesos que vaig indocumentada...
Buuuf... quin rollo
Estic
estressada només de pensar-hi!
veure que torna a fer fred (on pares primavera?). i els mesos avancen, imparables, el temps, com sempre, el temps.
avui he anat a ca la meva àvia, feia dies que tenia aquest deute pendent, anar-la a visitar.
la meva àvia és una dona menudeta tota blanqueta, però amb uns ulls negres i vius. havia sigut molt guapa, una d'aquelles dones que feien caure d'esquena. ara és una àvia guapa i simpàtica. molt xerraire. tot i està malalta al llitet, la notes enèrgica amb ganes d'explicar-te les petites coses que li passen. els anars i venirs de les persones que la vénen a visitar. els seus mals i ais i uis. però no és una àvia que molesti, no, quan parla dels seus mals ho fa d'una manera que, fins i tot, et fa riure. se'n riu dels seus propis mals, i sempre té alguna "parida" i anècdota que fa gràcia. que maca que és ella.
avui també corria per allà el meu avi. són una parella ben original. el meu avi parlant de la granja, dels pocs animals que li queden, del dia a dia. la meva àvia criticant que el món està canviant per a mal, que abans tot era millor. jo, com no recordo com era abans, potser crec que té raó.
el dissabte, no prou lentament com m'agradaria, va avançant, aviat serem diumenge... i dilluns que faré festa :)
i res, com diria en els meus antics diaris que guardava en pany i clau. qui dia passa... :)
bona nit
coses d'un altre món
cosetes boniquetes
menjar
altres coses
