com es pot estimar tant?

Me'ls estimo, no ho puc evitar, crec que me'ls estimo a tots. La meva feina no és una feina. La meva feina és una raó de viure. Per molta mandra, per molt cansada que estigui no canviaria per res, PER RES la meva feina. Encara que a vegades arribi amb la moral per terra, encara que a vegades sembli que les coses no vagin bé, encara que... dubti cada dia del que estic fent... m'estimo la meva feina, perquè sobretot me'ls estimo.

M'enfado i m'enfado molt, sobretot quan veig que no es respecten, que s'insulten que no respecten el torn de paraula. Em fan cridar, em posen histèrica, això ho odio... però, crec que tot això no decanta  la balança, me'ls continuo estimant. Surto de classe i els veig tan persones, tan... amb coses per descobrir, amb tantes coses per fer i dir. Ells són el futur. Jo tan sols sóc algú amb qui es creuaran, i tan sols espero deixar una petjada positiva.

No sé si estic fent les coses ben fetes, ja ho he dit que dubto... dubto de tot i dubto de mi 100 vegades al dia... però puc assegurar que un somriure d'aquell que normalment està seriós em fa omplir de joia... una joria que a vegades no la comprenc, però hi és.


Potser estic positiva, potser sí. M'agrada estar així, ara m'abraçaria a mi mateixa i notaria que l'energia, tot i que minsa (estic molt cansada) brolla :)


Us estimo, petits bandarres!!