diumenge

Sempre que no sé què ficar de títol hi poso el dia de la setmana en el que ens trobem... quines ximpleries...
El dia 14 de febrer, mentre la gran majoria de gent enamorada celebrava st Valentí jo estava a una manifestació, en contra de la base de la llei educativa catalana. tinc moltes raons que aquí no exposaré per estar en contra d'aquesta llei, però ara només tenia ganes de dir el que vaig sentir, el que sento quan vaig a una manifestació d'aquestes característiques.

Aquí se m'inflarà la vena romàntica de la busca de les llibertats i bla bla bla... però el dia de la manifestació, amb tants i tants mestres que no estaven manifestant-se per més sou, o per més hores lliures, ni per res de tot això (tot i que evidentment dins la llei de bases també toca de ple la manera de classificar i jerarquitzar les condicions laborals...) sinó, que estaven lluitant per aturar una llei, en aquest cas les bases per la futura llei, la qual considera que no està prou (gens) consensuada amb les persones que l'han d'aplicar, o sigui els mestres.

Molts deien que la vaga era injustificada, i injusta... que no podíem deixar sense un dia d'escola a milers de nens i nenes... que érem uns irresponsables. Però... el dret de vaga el tenim, i potser serà encara més injust quan les escoles estiguin totalment dividides per la competició entre centes... o quan un alumne no sigui admès a una escola en concret perquè no compleix les condicions.. puuuf...

No sé, potser m'equivoco, sóc mortal, sóc humana i sempre ens equivoquem, però puc assegurar que jo no vaig anar a la manifestació i vaig fer vaga per tenir un dia de festa (sense cobrar) sinó per lluitar per uns ideals i perquè tot i tenir més d'un 70% d'immigració a les meves aules, tot i haver de lluitar cada dia perquè no em faltin el respecte, perquè aprenguin els mínims, perquè aprengui a estimar-se, per aprendre a saber què volen ells i quin són els seus somnis, tot i aquesta lluita que cansa, que em deixa sense veu, que fins i tot m'estressa... crec en l'educació i el que encara és més fort.. crec en l'educació pública i la igualtat de condicions.

Potser sóc una romàntica. És possible :)