el que esperen i el que faig, faig el que esperen

L'altre dia comentava que a l'escola ja he trencat aquell gel que hi havia. Vull dir, que al principi de curs em feia com cosa entrar a la sala de professors i que ningú em saludés o simplement em fes por saludar per no ser benvinguda, o no sé... entrar a la sala de professors i veure que tothom parlava del no res amb tothom i que jo era una mena de ombre que passava per allà. Ja veus, sempre el meu egocentrisme acusat. Però han anat passant els dies i l'imma és la que esperen, i jo com sempre actuo i faig el que esperen que faci.

Sempre tinc alguna cosa per explicar, me n'he adonat i veig, que la gent no explica massa com li va a les classes. o ben poca gent ho fa.. en canvi jo.. no paro... d'explicar com em va i de dir "parides" que normalment fan pixar de riure a mig personal. No em desagrada aquesta manera de fer meva... mira, dec ser així. Entrar a la sala de professors i  ser ara, ben revuda amb algun acudit, o bé amb alguna pregunta que implica una resposta més o menys divertida. Ara, no m'importa quedar-me allà, fent feina o simplement prenent un cafè horrible de la màquina horrible, llegint el diari i rient de les històries tontes que s'hi arriben explicar. O simplement, passant pàgina d'una revista escolar caducadíssima. O fent petites excursions als ordinadors dels professors per veure si el meu mail, revistat 40 vegades hi ha algun correu nou que em digui que no tinc reunió.

La quotidianitat de l'escola no em desagrada, ara s'hi respira un bon ambient, fins i tot em "parla" i em somriu el borde que va està com 4 mesos sense tornar-me la salutació... i fins i tot crec que la meva feina es valora... una mica...

Costa, costa integrar-se en aquest món... costa trobar el teu lloc en una multitud de persones...

No sé, per què sempre faig el que s'espera que faci?

segurament dec ser així.