des del cole

Les hores que dies enrere dedicava a les reunions interminables per la cantata, ara les tinc d'hores lliures. I sí, podria fer molta feina, començar a mirar les avaluacions, arxivar mil paperots que tinc "tirats" per aquí i per allà.. Però en comptes d'això passo les hores mortes mirant coses tontes per internet. Ara de cop, m'han vingut ganes d'escriure, i la veritat he perdut tant el costum que no sé ni com posar-m'hi. On han quedat aquells dies que podia omplir línies i línies de pensaments? On ets imma?

Normalment estic bé, m'agrada la feina, m'agrada com va tot plegat. Aquests dies, quan tot va bé, penso que és bonic veure com neixen les flors a cada racó. M'agrada contemplar els camps plens de quiquirics, un camp que no donarà fruits aprofitables es converteix en un camp d'una bellesa salvatge incomparable. El cel, sigui gris sigui blau estrident i impenetrable em sembla bonic, i em fa sentir la persona més afortunada de sobre la capa de la terra. Però, com tot, quan tinc un mal dia, fins i tot la primera papallona em pot semblar l'animal més horrible de tots. Aquells dies només ploraria, i les llàgrimes serien humides, i no es convertirien en rubins immensos com les llàgrimes de la tècton, què va. Simplement faria que hagués d'anar a buscar aigua fresca per tirar-me a la cara i desinflar els ulls vermellosos.

Ara, d'aquí un quart d'hora, he d'anar a fer una substitució, res seran 45 minuts.. però estic convençuda que la persona de guàrdia podrà fer un altre cafè tranquil·lament, mentre l'immeta fa la feina. No em queixo, en el fons és la meva obligació, no tinc ganes de buscar brega ni d'enfadar-me amb el món sencer. Potser ho hauria de fer, segons molts, però jo.. la veritat passo.

Acabo que d'aquí nores he d'anar a classe.

Bon dia!!