« ui, el nadal ja és aquí? | Main | oh maig vine de pressa!!! »

November 26, 2005

perduda a la gran ciutat

Recordo que fa uns anys m'encantava anar a Barcelona, agafar el tren sola o amb uns quants amics, es convertia en una gran aventura. A mi no em van deixar agafar el tren sola fins que no vaig ser molt gran, i tot i així només si hi havia algú "gran" esperant-me al destí. Per aquesta raó el meu primer Messies va ser tan especial, no només perquè cantaria al Palau de la Música Catalana, emocionant ja de per si, sinó que a més podia ampliar la meva independència, ja que podria agafar el tren jo sola. Els meus pares em portaven fins a Flaçà s'esperaven amb mi fins que arribava el tren i un cop dins havia d'estar molt atenta de no equivocar-me d'estació , en aquella època encara no tenia mòbil i per tant si em quedava en una destinació equivocada podria ser un cacau. Per sort no em vaig equivocar mai. Normalment sempre baixava a Passeig de Gràcia on m'esperava la meva cosina de segon grau, després agafàvem infinitats de metros i busos fins arribar a casa seva. Ella em custodiava, m'acompanyava a l'auditori de St Cugat amb els ferrocarrils de la Generalitat (els priemrs anys assajàvem allà) i després ja em quedava a dormir a Bellaterra (la segona residència dels meus tiets de segon grau, quin nivell!jeje)...
Al cap dels anys, vaig anar ampliant la meva independència i autonomia (només faltaria!) ja no m'esperaven per agafar els ferrocarrils, algun dia em quedava a dormir a casa d'algún company que estudiava per allà... cada any anava perdent la sensació d'aventura, convertint-se en una mena de rutina...
Aquest any ja puc dir fermament que anar a Barcelona és estressant... només posar el peu a l'estació del Passeig de Gràcia em venen uns nervis increibles, la gent corrent, sempre amb pressa... que sempre arriben tard a tot arreu? què els hi passa? baixen a buscar el metro com espiritats, sense deixar que la gent baixi, no saben que és de mala educació? fa molt temps vaig llegir a un blog (no recordo quin, si algú ho sap que m'ho digui que posaré un link) l'anècdota d'una noia que baixava a buscar el metro, va caure i ningú la va ajudar... a vegades m'imagino que si a mi em passa alguna cosa així potser tampoc m'ajudaran... Tinc la sensació, tota l'estona, d'anar accelerada, em sento insignificant davant un gran monstre que no puc dominar. No m'agrada sentir-me així, és que potser m'estic tornant una d'aquelles persones que no poden sortir del seu poble? mare meva, quina paureta!!
Bé, suposo que demà faré campana, ja tinc les entrades (només tinc dues invitacions, que rates que són aquesta gent de la caixa!) ara ja no em poden barrar el pas al Palau de la Música, fins fa poc encara tenia els meus dubtes, que tonta que sóc a vegades... tot i que avui m'ho he passat molt bé cantant, m'encanta... durant aquelles hores em passa tot l'estrés de cop.... però haver de tornar agafar el tren, baixar fins allà, agafar metros i veure gent neguitosa, em fa molta mandra, tot i que, tot sigui dit, barcelona un diumenge de bon matí és ben diferent de la que et trobes a les 5 de la tarda, però tot ia així em fa mandra...

ais...aniré a fer nonetes, non non, non non...

bona nit

imma


Posted by imma at November 26, 2005 10:55 PM

Comments

Tens raó, però ara el Passeig de Gràcia és més divertit. Dels 16 fins als 23 vaig treballar en una oficina al Passeig de Gràcia, només hi havia bancs i només badava a la tenda de Loewe.

Ara, mentre prenc un cafè en una terrassa tranquil.lament veig la gent que passa i hi ha de tot. I de la mateixa manera que alguns diuen que com més colesterol, més exquisit; altres diuen que com més fum o diòxid de carbó, més animat. I ja saps que el Palau de la Música ara també té turistes, mentre que en aquella època només una vegada vaig orientar una japonesa per trobar la Casa Milà. Ara els japonesos passen en fila.

Posted by: Albert at November 26, 2005 11:54 PM