« passejant per barcelona | Main | un dimarts com qualsevol altre »
December 12, 2005
un dilluns com qualsevol altre
Aquesta nit no he dormit gens bé, primer tenia fred, després em moria de calor, més tard tenia set i quan estava a punt d'adormir-me em venia pipí... res, que l'últim cop que he mirat el rellotge eren les cinc de la matinada, i a dos quarts de vuit ja estava dins la dutxa intentant treure'm les lleganyes de son.. però no hi ha hagut maneres. No sé pas què em passava, estava tan neguitosa, i encara no sé el perquè d'aquest neguit. A vegades començo a pensar coses estranyes, com que tot és mentida, que un dia me n'adonaré que estic sola, que ningú m'estima, que tot el que m'envolta és una gran ficció i que, de fet, res del que faig, sento i crec té sentit. Sempre he tingut por d'estar sola, que les persones que estimo no m'estimin, de quedar-me sense ningú que em dongui la mà... Sort que aquest sentiment anguniós el tinc poc sovint, perquè sinó crec que necessitaria un especialista. Ahir a la nit, sense saber ben bé el perquè vaig tenir aquesta sensació. Realment és horrorós, se'm posa un nus enmig del pit, i costa molt que se'm desfaci. Intento respirar profundament, pensar coses boniques... però, no acaba marxant fins que ell vol.
Per acabar-ho d'adobar, aquest matí el cel estava gris, aquell gris tupit impenetrable que feia que es veiessin les muntanyes grises, els carrers grisos, els cotxes grisos, les persones grises i jo al bell mig grisa, pàlida i freda com una estàtua de marbre.
No tenia gens de ganes d'anar a l'escola, de fet no tenia ganes de res, però hi he hagut d'anar. L'escola estava freda, tot i que la calefacció anava a tot drap, l'edifici que no té ni un vidre doble, després d'estar cinc dies sense nens li costava molt escalfar-se.
Avui hem tornat a repassar les cançons de Nadal, i jo no els he pogut ajudar massa en l'afinació perquè tinc la veu esquerdada, això em fa posar frenètica, no poder cantar tal i com voldria. Tinc por de no poder cantar bé pel Messies, per tant intento no parlar massa, no cridar massa, però havent d'estar tot el dia envoltada de nens, fent música, és gairebé impossible no parlar massa, no cridar massa, no cantar massa...
Mira, potser ja he trobat la font del meu neguit, no poder parlar com voldria, no poder cantar com voldria... en fi.. ara fa una estona m'han donat una petita alegria, m'han passat les fotos dels meus nens de p3 pintant el Gran mural de color blau, per un moment he somrigut. m'he sentit bé, no m'ha importat estar fotuda de la veu i amb tos.... he recordat com ens ho vam passar bé... ells i jo, perquè per un dia jo també em vaig convertir en un barrufet de p3, per la gent que vulgui mirar la foto, jo sóc la que es veu més grossa i alta (sense cap) jeje....
bona nit imma
Posted by imma at December 12, 2005 06:42 PM