« MAMA | Main | avui, Lluna plena »
November 03, 2006
tots som un
Durant una època, ni molt curta ni molt llarga de la meva vida, vaig arribar a creure que no hi havia ningú bo. Que les persones estàvem fetes per viure soles, que no valia la pena relacionar-se amb ningú, que era millor tancar-se a casa i tapar-se amb una manta groga i deixar que el dia es fes nit i la nit es fes dia. Em va durar poc. Plorava sovint, em sentia sola, de fet no sentia res. Poca gent em va ajudar. Bé, els de sempre. Angelets de la guarda, els de veritat. Ho reconec em va durar poc, però em va canviar, sí, molt ji ji, ja ja, però gent autèntica, poca. Però, no sé, últimament hi ha persones que m'estan sorprenent. Pensava que la generositat ja no existia. Pensava que, no sé, que tots érem llops per tots. Però, no sé, de tant en tant et trobes aquella espurna, que et fa pensar que potser, en el fons, encara queda un raig de llum. O jo qué sé, que no tothom és cabró.
És cert que a causa de la meva última feina, o a conseqüència d'ella, al principi d'estar a l'escola anava amb peus de plom. Tot se'm feia gros. La veritat és que no em valorava. I encara segueixo sense valorar-me, perquè bé, perquè la cago molt sovint, tampoc vull enganyar a ningú. Els nens aprenen, bé o això m'agradaria, però potser la que està aprenent més sóc jo. Diuen que a la vida s'ha d'aprendre cada dia, que no podem quedar-nos aturats. Jo, cada dia aprenc, cada dia veig que surto nodrida. I sí, la cago, una vegada, dues, tres... infinites... perquè sí. Però, n'aprenc, i m'aixeco i camino, i m'ajuden, sobretot m'ajuden. Cosa que potser no m'esperava, i encara no sé perquè. Vull dir que, el més normal seria que ens ajudéssim. Però, us asseguro que venia d'un món de vívores (no tothom) i harpies. Ara, cada dia vaig aixecant més el cap, cada dia em sento més segura, cada dia la cago, però cada dia aprenc a no cagar-la tant. I bé, m'enredo, com sempre. No t'enredis! em diria la meva àvia.
Res, que me n'oblidava.... Avui és divendres... i fa dies que no ho dic.... ELS DIVENDRES ESTIC????
ENAMORADA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Posted by imma at November 3, 2006 07:35 PM
Comments
Quin post més bonic, Imma! Dona, cagar-la és normal, el més normal del món, i qui diga que ho fa tot bé, menteix. El més important és el que dius, apredre'n, i sobretot tenir algú al costat en qui sàpigues que pots confiar de debò.
Una abraçada ben forta, mestra!
Posted by: Ainalma at November 3, 2006 07:59 PM