Novedades en la categoría escola

Falten 19 dies, bé, menys però no em posaré ara a comptar, per acabar el curs amb nens. A l'escola es respira un aire com estrany... molta gent està acabant quadernets a córrer cuita, d'altre ses suposa que ja ha acabat el temari i està improvisant coses... i molts, simplement els deixen sortir al pati... Aquets dies hi ha m´s hores de pati que res més.

Bé, a mi m'han canviat l'horari, com a tothom i ara vaig com desorganitzada. Avui tenia p3 i p4... demà 2n i p5... Cada dia començo a les 8.30... quina son!!! però a les 13.30 ja estic a casa!!!

Com la majoria estic esperant que s'acabi el curs... tinc ganes de vacances, tinc ganes de no tenir horaris, tinc ganes de tenir hores i més hores per mi... per mi i només per mi. Sense pensar en Acis, Nees, danses, avaluacions, programacions setmanals, colors, llapis, gomes, pissarres pautades... claus de sols.. hehe...

D'una cosa sí que estic contenta... que, no hauré de pensar a quin cole estic l'any vinent.. perquè, estaré al mateix.. i de moment... penso que val més boig conegut que sabi per conèixer.

Bona nit.

Les hores que dies enrere dedicava a les reunions interminables per la cantata, ara les tinc d'hores lliures. I sí, podria fer molta feina, començar a mirar les avaluacions, arxivar mil paperots que tinc "tirats" per aquí i per allà.. Però en comptes d'això passo les hores mortes mirant coses tontes per internet. Ara de cop, m'han vingut ganes d'escriure, i la veritat he perdut tant el costum que no sé ni com posar-m'hi. On han quedat aquells dies que podia omplir línies i línies de pensaments? On ets imma?

Normalment estic bé, m'agrada la feina, m'agrada com va tot plegat. Aquests dies, quan tot va bé, penso que és bonic veure com neixen les flors a cada racó. M'agrada contemplar els camps plens de quiquirics, un camp que no donarà fruits aprofitables es converteix en un camp d'una bellesa salvatge incomparable. El cel, sigui gris sigui blau estrident i impenetrable em sembla bonic, i em fa sentir la persona més afortunada de sobre la capa de la terra. Però, com tot, quan tinc un mal dia, fins i tot la primera papallona em pot semblar l'animal més horrible de tots. Aquells dies només ploraria, i les llàgrimes serien humides, i no es convertirien en rubins immensos com les llàgrimes de la tècton, què va. Simplement faria que hagués d'anar a buscar aigua fresca per tirar-me a la cara i desinflar els ulls vermellosos.

Ara, d'aquí un quart d'hora, he d'anar a fer una substitució, res seran 45 minuts.. però estic convençuda que la persona de guàrdia podrà fer un altre cafè tranquil·lament, mentre l'immeta fa la feina. No em queixo, en el fons és la meva obligació, no tinc ganes de buscar brega ni d'enfadar-me amb el món sencer. Potser ho hauria de fer, segons molts, però jo.. la veritat passo.

Acabo que d'aquí nores he d'anar a classe.

Bon dia!!

avui hem fet la cantata del follet valent... tot d'estrés acumulat durant dies i dies, per la cantada col·lectiva de les escoles de palafrugell. m'he emocionat molt, sobretot quan he sentit que cantaven molt bé, que estaven molt contents de poder participar en una obra comuna, de ser els protagonistes absoluts... de veure'ls feliços, amb aquells somriures amples que només saben fer ells, els meus nens :)

Els dibuixos de la meva mare han sigut els altres protagonistes, tothom ha quedat bocabadat... Temps era temps... i crec que ara ja confiaran una miqueta amb mi.. perquè a vegades són difícil d'entendre... potser no sóc com els altres, o potser aparento... no sé no sé què dec aparentar perquè molta gent em tingui confiança i molta altra gent no me'n tingui gairebé cap.. però sempre acabo complint... i sempre les coses van bé..

Amb aquesta cantata no tan sols he après a ensenyar a córrer cuita 8 cançons... he après a organitzar-me, a veure el procés que comporta tot una obra complexe... i també he après que jo puc :) malgrat tot ... jo puc...i podré
^^

no queda massa clar oi?


també vull dir... MAMA GRACIES; MARIA GRACIES; PAPA GRACIES.....

GRACIES...
sense vosaltres jo no seria jo :)

US ESTIMO!!!!!!

L'altre dia comentava que a l'escola ja he trencat aquell gel que hi havia. Vull dir, que al principi de curs em feia com cosa entrar a la sala de professors i que ningú em saludés o simplement em fes por saludar per no ser benvinguda, o no sé... entrar a la sala de professors i veure que tothom parlava del no res amb tothom i que jo era una mena de ombre que passava per allà. Ja veus, sempre el meu egocentrisme acusat. Però han anat passant els dies i l'imma és la que esperen, i jo com sempre actuo i faig el que esperen que faci.

Sempre tinc alguna cosa per explicar, me n'he adonat i veig, que la gent no explica massa com li va a les classes. o ben poca gent ho fa.. en canvi jo.. no paro... d'explicar com em va i de dir "parides" que normalment fan pixar de riure a mig personal. No em desagrada aquesta manera de fer meva... mira, dec ser així. Entrar a la sala de professors i  ser ara, ben revuda amb algun acudit, o bé amb alguna pregunta que implica una resposta més o menys divertida. Ara, no m'importa quedar-me allà, fent feina o simplement prenent un cafè horrible de la màquina horrible, llegint el diari i rient de les històries tontes que s'hi arriben explicar. O simplement, passant pàgina d'una revista escolar caducadíssima. O fent petites excursions als ordinadors dels professors per veure si el meu mail, revistat 40 vegades hi ha algun correu nou que em digui que no tinc reunió.

La quotidianitat de l'escola no em desagrada, ara s'hi respira un bon ambient, fins i tot em "parla" i em somriu el borde que va està com 4 mesos sense tornar-me la salutació... i fins i tot crec que la meva feina es valora... una mica...

Costa, costa integrar-se en aquest món... costa trobar el teu lloc en una multitud de persones...

No sé, per què sempre faig el que s'espera que faci?

segurament dec ser així.

Avui és l'últim dia abans de la setmana santa. Aquest trimestre m'ha passat molt ràpid. De fet, tot el temps em passa ràpid, les hores els dies... Tot sembla que s'escoli ràpidament, miro el calendari i veig que som mitjans de març, i encara recordo quan el dia 1 de gener em despertava pensant, ja estema 2008...

Avui no tinc gaires classes, he vingut molt d'hora a l'escola, igualment, però els nens i nenes que havia de fer la sessió estan d'excursió. Per tant, m'he passat mig matí pululant a la sala de professors, bevent cafès i llegint el diari. Com si fos diumenge... No m'he atrevit a arribar tard, ni a sortir de l'escola... ni res de res... estic aquí i nar-hi nant.

D'aquí cinc minuts tocarà la sirena del pati, odio aquella sirena, sembla d'una fàbrica, preferiria un so més agraït i bonic.. però jo, com sempre sembla que visqui en els mons de yuppi... no sé perquè em fixo en aquestes coses,segurament, com dirien molts, perquè sóc " de música" ves a saber!!

Estic cansada, tot i que el trimestre passi ràpid, noto que s'ha acabat... i això em dóna una sensació de cansamet genera...

Acaba de sonar la sirena, ara la sala de profes s'omplirà i jo pitjaré el botó de publicar... sense repassar sense corregir...

Com sempre, tal com raja :)


Bon dia!

Els dilluns són odiats per molta gent. Jo no l'odio... jo odio els dijous, o els dimecres... perquè ja estic cansada i espero amb ànsies el cap de setmana... com m'estic tornant, mare meva... però els dilluns, mira, encara els puc aguantar força bé... encara estic força descansada, tinc força veu i força ganes...

Avui he arribat al cole molt aviat, eren les 9... i en teoria començo a les 9.30... però per convinar horaris amb en fer que havia d'anar a l'altre escola ho hem fet així...

Avui em quedo a dinar a l'escola... i no m'agrada gens. No m'agrada quedar-me perquè no desconecto mai, i no m'agrada quedar-me perquè el menjar és una mica... ecs ecs fastigós... no m'estranya que els nens deixin mig plat... jo si no tingués tanta gana també ho faria...

A vegades penso en el que exigim als nens... que dibuixin i ho facin bé, que es mengin el menjar que ni tan sols ens agrada a nosaltres... que facin una cosa just en el moment que ens va bé a nosaltres, perquè ve a l'horari perquè toca... sí, ja sé que és inevitable tenir un horari, i que estarem tota la vida, gairebé tots, seguint un horari... de classes, d'oficina, de tot... l'horari ens marca unes pautes per seguir... Potser m'aniria millor anar a renovar el DNI un dimecres a les 3 de la matinada, però ... l'horari marca que només hi puc anar el matí... i pobre de tu que hi vagis massa tard... A mi, potser, com que sóc tan nocturna, potser m'agradaria començar a treballar a les sis de la tarda... i acabar a la matinada.. però no... començo a dos quarts de nou... i si tinc son em foto...

No sé, ja sé que els horaris són els que són... però... després ve la qüestió de fer música... no sempre estem preparats per posar-nos a cantar, vinga ala ala! o per començar a ballar... però tinc un horari i l'he de seguir... i d'aquí menys de mitja hora hauré de fer cantar uns nens que vindran esverats del pati... i així vaig fent camí... fins ves a saber on...

la vida te da sorpresas
sor sor sorpresas te da la vida

a vegades no tinc res clar

a vegades el dia és tan primaveral que més que el 3 de març sembla el 23 :)

immeta amb flors al cap
immeta amb pardalets al cap
immeta

imma si... sóc jo :)

Sento com la primavera cada cop està més a prop. Avui veia els marges florits, aquelles flors que semblen inútils, que tan sols fan bonic. A mi m'omplen d'alegria, aquell petit tram que faig. Sí, semrpe trobo algun tractor, camió etc que és impossible d'adelantar fins que gairebé arribo a Palafrugell, però i què? la verdor m'inunda, el cel platejat de sol que entra i surt, la música del cotxe de fons... tot... tot m'omple i em fa sentir viva. Mig endormiscada, mig enamorada dels dies que passen, mig al mig de la primavera, que està a punt d'arribar. Qui pogués recolçar el cap en un bri d'herba suau i pogués contemplar aquest cel que s'escampa... tot el dia.

Arribo a l'escola, entro a la sala de professors, ara ja no em sento tímida, ara ja no em sento sola. Tinc un lloc, puc ser jo, ja no em fa por. M'he adaptat. M'ha costat, no em cansaré de dir-ho, però per fi! Ho he aconseguit... com aquell que es vesteix unes ales, primer no sap com volar, però tan sols cal voler, per poder.

VOLAR


Bon dia

Me'ls estimo, no ho puc evitar, crec que me'ls estimo a tots. La meva feina no és una feina. La meva feina és una raó de viure. Per molta mandra, per molt cansada que estigui no canviaria per res, PER RES la meva feina. Encara que a vegades arribi amb la moral per terra, encara que a vegades sembli que les coses no vagin bé, encara que... dubti cada dia del que estic fent... m'estimo la meva feina, perquè sobretot me'ls estimo.

M'enfado i m'enfado molt, sobretot quan veig que no es respecten, que s'insulten que no respecten el torn de paraula. Em fan cridar, em posen histèrica, això ho odio... però, crec que tot això no decanta  la balança, me'ls continuo estimant. Surto de classe i els veig tan persones, tan... amb coses per descobrir, amb tantes coses per fer i dir. Ells són el futur. Jo tan sols sóc algú amb qui es creuaran, i tan sols espero deixar una petjada positiva.

No sé si estic fent les coses ben fetes, ja ho he dit que dubto... dubto de tot i dubto de mi 100 vegades al dia... però puc assegurar que un somriure d'aquell que normalment està seriós em fa omplir de joia... una joria que a vegades no la comprenc, però hi és.


Potser estic positiva, potser sí. M'agrada estar així, ara m'abraçaria a mi mateixa i notaria que l'energia, tot i que minsa (estic molt cansada) brolla :)


Us estimo, petits bandarres!!

Mentre esborrava la pissarra, m'he preguntat en veu alta. - On deuen anar a parar tots els dibuixos que estic esborrant? -
I un nen espontani m'ha respost: - A dins l'esborrador.


Quina raó que té!! no sé com n'he pogut dubtar ni un sol moment.

^^

Sempre que no sé què ficar de títol hi poso el dia de la setmana en el que ens trobem... quines ximpleries...
El dia 14 de febrer, mentre la gran majoria de gent enamorada celebrava st Valentí jo estava a una manifestació, en contra de la base de la llei educativa catalana. tinc moltes raons que aquí no exposaré per estar en contra d'aquesta llei, però ara només tenia ganes de dir el que vaig sentir, el que sento quan vaig a una manifestació d'aquestes característiques.

Aquí se m'inflarà la vena romàntica de la busca de les llibertats i bla bla bla... però el dia de la manifestació, amb tants i tants mestres que no estaven manifestant-se per més sou, o per més hores lliures, ni per res de tot això (tot i que evidentment dins la llei de bases també toca de ple la manera de classificar i jerarquitzar les condicions laborals...) sinó, que estaven lluitant per aturar una llei, en aquest cas les bases per la futura llei, la qual considera que no està prou (gens) consensuada amb les persones que l'han d'aplicar, o sigui els mestres.

Molts deien que la vaga era injustificada, i injusta... que no podíem deixar sense un dia d'escola a milers de nens i nenes... que érem uns irresponsables. Però... el dret de vaga el tenim, i potser serà encara més injust quan les escoles estiguin totalment dividides per la competició entre centes... o quan un alumne no sigui admès a una escola en concret perquè no compleix les condicions.. puuuf...

No sé, potser m'equivoco, sóc mortal, sóc humana i sempre ens equivoquem, però puc assegurar que jo no vaig anar a la manifestació i vaig fer vaga per tenir un dia de festa (sense cobrar) sinó per lluitar per uns ideals i perquè tot i tenir més d'un 70% d'immigració a les meves aules, tot i haver de lluitar cada dia perquè no em faltin el respecte, perquè aprenguin els mínims, perquè aprengui a estimar-se, per aprendre a saber què volen ells i quin són els seus somnis, tot i aquesta lluita que cansa, que em deixa sense veu, que fins i tot m'estressa... crec en l'educació i el que encara és més fort.. crec en l'educació pública i la igualtat de condicions.

Potser sóc una romàntica. És possible :)