Archivos escola: Febrero 2008

Sento com la primavera cada cop està més a prop. Avui veia els marges florits, aquelles flors que semblen inútils, que tan sols fan bonic. A mi m'omplen d'alegria, aquell petit tram que faig. Sí, semrpe trobo algun tractor, camió etc que és impossible d'adelantar fins que gairebé arribo a Palafrugell, però i què? la verdor m'inunda, el cel platejat de sol que entra i surt, la música del cotxe de fons... tot... tot m'omple i em fa sentir viva. Mig endormiscada, mig enamorada dels dies que passen, mig al mig de la primavera, que està a punt d'arribar. Qui pogués recolçar el cap en un bri d'herba suau i pogués contemplar aquest cel que s'escampa... tot el dia.

Arribo a l'escola, entro a la sala de professors, ara ja no em sento tímida, ara ja no em sento sola. Tinc un lloc, puc ser jo, ja no em fa por. M'he adaptat. M'ha costat, no em cansaré de dir-ho, però per fi! Ho he aconseguit... com aquell que es vesteix unes ales, primer no sap com volar, però tan sols cal voler, per poder.

VOLAR


Bon dia

Me'ls estimo, no ho puc evitar, crec que me'ls estimo a tots. La meva feina no és una feina. La meva feina és una raó de viure. Per molta mandra, per molt cansada que estigui no canviaria per res, PER RES la meva feina. Encara que a vegades arribi amb la moral per terra, encara que a vegades sembli que les coses no vagin bé, encara que... dubti cada dia del que estic fent... m'estimo la meva feina, perquè sobretot me'ls estimo.

M'enfado i m'enfado molt, sobretot quan veig que no es respecten, que s'insulten que no respecten el torn de paraula. Em fan cridar, em posen histèrica, això ho odio... però, crec que tot això no decanta  la balança, me'ls continuo estimant. Surto de classe i els veig tan persones, tan... amb coses per descobrir, amb tantes coses per fer i dir. Ells són el futur. Jo tan sols sóc algú amb qui es creuaran, i tan sols espero deixar una petjada positiva.

No sé si estic fent les coses ben fetes, ja ho he dit que dubto... dubto de tot i dubto de mi 100 vegades al dia... però puc assegurar que un somriure d'aquell que normalment està seriós em fa omplir de joia... una joria que a vegades no la comprenc, però hi és.


Potser estic positiva, potser sí. M'agrada estar així, ara m'abraçaria a mi mateixa i notaria que l'energia, tot i que minsa (estic molt cansada) brolla :)


Us estimo, petits bandarres!!

Mentre esborrava la pissarra, m'he preguntat en veu alta. - On deuen anar a parar tots els dibuixos que estic esborrant? -
I un nen espontani m'ha respost: - A dins l'esborrador.


Quina raó que té!! no sé com n'he pogut dubtar ni un sol moment.

^^

Sempre que no sé què ficar de títol hi poso el dia de la setmana en el que ens trobem... quines ximpleries...
El dia 14 de febrer, mentre la gran majoria de gent enamorada celebrava st Valentí jo estava a una manifestació, en contra de la base de la llei educativa catalana. tinc moltes raons que aquí no exposaré per estar en contra d'aquesta llei, però ara només tenia ganes de dir el que vaig sentir, el que sento quan vaig a una manifestació d'aquestes característiques.

Aquí se m'inflarà la vena romàntica de la busca de les llibertats i bla bla bla... però el dia de la manifestació, amb tants i tants mestres que no estaven manifestant-se per més sou, o per més hores lliures, ni per res de tot això (tot i que evidentment dins la llei de bases també toca de ple la manera de classificar i jerarquitzar les condicions laborals...) sinó, que estaven lluitant per aturar una llei, en aquest cas les bases per la futura llei, la qual considera que no està prou (gens) consensuada amb les persones que l'han d'aplicar, o sigui els mestres.

Molts deien que la vaga era injustificada, i injusta... que no podíem deixar sense un dia d'escola a milers de nens i nenes... que érem uns irresponsables. Però... el dret de vaga el tenim, i potser serà encara més injust quan les escoles estiguin totalment dividides per la competició entre centes... o quan un alumne no sigui admès a una escola en concret perquè no compleix les condicions.. puuuf...

No sé, potser m'equivoco, sóc mortal, sóc humana i sempre ens equivoquem, però puc assegurar que jo no vaig anar a la manifestació i vaig fer vaga per tenir un dia de festa (sense cobrar) sinó per lluitar per uns ideals i perquè tot i tenir més d'un 70% d'immigració a les meves aules, tot i haver de lluitar cada dia perquè no em faltin el respecte, perquè aprenguin els mínims, perquè aprengui a estimar-se, per aprendre a saber què volen ells i quin són els seus somnis, tot i aquesta lluita que cansa, que em deixa sense veu, que fins i tot m'estressa... crec en l'educació i el que encara és més fort.. crec en l'educació pública i la igualtat de condicions.

Potser sóc una romàntica. És possible :)

Els dimecres començo a les 11... i fins les 11.45 no tinc nens... Ara estic fent una mena de fitxa per aquesta tarda.. a veure com anirà...

Les tardes són bastant dures... estan sempre molt més esverats i al mateix temps molt més cansats. El ritme de les classes han de ser totalment diferents i dinàmiques. El que passa és que a les tardes, jo també estic cansada.. bé, és igual.

Fa uns dies que estic rumiant com escriure aquest post... Fa poc, uns molt bons amics em van notificar que treballaven a ensenyament, fent substitucions de primària. Aquest fet, em va alegrar moltíssim, ja que sé que és un pas molt important a les seves vides. Perquè sé que això els farà canviar el ritme de vida i els farà entrar en una roda, la de l'ensenyament, de la qual feia temps que ho estaven esperant. Però, malgrat tot, malgrat estar contenta per ells, perquè són amics meus i perquè, sobretot, me'ls estimo... em fa reflexionar moltíssim...

Fa cinc anys, vaig acabar història de l'art. Aleshores tenia 22 anys. Havia fet el CAP, curs adaptació pedagògica, amb ell vaig descobrir el que ara podria dir que és la meva vocació, de cop i volta em vaig trobar a mi mateixa, davant una aula, transmetent el que sé, que no és massa... Estan davant unes personetes, les quals, ara sovint em fan tornar negre, perdre la veu i un llarg etcètera... però, mai m'havia sentit així... de realitzada... Bé, doncs, a partir d'aquí, la idea de ser professora, en aquell cas de secundària, es va convertir com en una mena de somni, que sabia que em costaria aconseguir... Ja sabia del cert, que les llistes de secundària, sobretot les de història i història de l'art, que anem en un mega pack, estaven saturadíssimes. Per això, vaig decidir, emprendre un altre camí, matricular-me a magisteri i fer magisteri musical. Tenia 22 anys, i estudiar 3 anys més no em suposava un esforç tampoc tant important. Era jove, bé sóc jove...

Magisteri, no és una gran carrera, vull dir... que si fos per mi la convertiria en una carrera molt més dura, molt més exigent i evidentment, acompanyada d'un professorat molt més preparat, amb una proximitat del que està passant a les aules avui dia molt més directe. Ja que, com moltes vegades he comentat en aquest blog, quan estudiava magisteri, sovint, l'allunyament dels professors universitaris de les aules de primària era tan gran, que el que ens deien teòricament era bastant difícil d'aplicar a la pràctica. Però bé, almenys tenies unes assignatures destinades i dirigides a formar-te com a docent, en aquest cas de primària.

Al acabar magisteri, ara farà dos anys, vaig entrar a treballar a la pública, les llistes van anar molt ràpid, ja que va entrar l'aplicació de la sisena hora, i per tant, tots els que ens vam diplomar vam entrar a treballar, gairebé l'endemà de tenir el títol... La implantació de la sisena hora escolar a la pública, i el fet que cada dia tenim més nadons, fruit de la immigració etcètera, ha fet augmentar d'una manera brutal la necessitat de mestres a les escoles. Aquesta necessitat s'ha traslladat a l'haver de contractar personal de secundària per substituir a la figura de mestra. Un fet, que tot i no haver-me documentat el suficient, fins feia poc estava completament prohibit. Una aula de primària no podia estar al càrrec de ningú que no tingués el títol de magisteri. Però com sempre, les lleis i les normatives es poden canviar...

Amb tot això, no vull dir que estigui totalment en contra de què els llicenciats, els quals no tenen la diplomatura de magisteri puguin fer classe. No, aquesta no seria la meva reivindicació, ja que els casos que conec, sovint estan fent una molt bona feina. Simplement reflexiono, sobre l'educació, sobre el meu paper com a mestra, sobre quina és la formació que hem de tenir, sobre... si realment s'estan fent bé les coses.

No sé què més opinar, fa dies que hi penso i hi dono voltes... Tots podem ser mestres? Si realment tots, amb qualsevol titulació, amb un mins Cap, podem estar en una aula del tipus que sigui, quina valoració s'està donant el fet de ser mestra?

No ho sé i tampoc em vull menjar el cap en aquest tema... tot i que no ho puc evitar...

En tot, Felicitats pemi i xevi... ja sabeu que us estimo i sé que sereu i sou bons mestres :)