Archivos pseudopoema: Diciembre 2007

agafar el llapis i lliscar, veure com els colors es barregen en la ment. pensar en tu i el teu somriure. veure que les hores passen, absurdament. i jo, que estic tan lluny però et sento aprop, dins meu.
sento com em tornes acariciar, no paris, et dic. fon les teves mans en el meu cabell, fes que els somnis desapareguin i pugui viure aquesta. REALITAT.

i de cop em sento buida
i no sé què fer
tinc vacances
sóc lliure
no tinc cap lligam que em lligui
no tinc cap corda que m'estrenyi
i malgrat tot
o a causa de
em sento buida
què faig?
on vaig?
amb qui vaig?

segueixo sense creure'm
que puc gaudir
sense pensar que demà
segueix amb un altre demà
i així
fins el 8
que es llegeix igual que buit

( escirc entre parèntesi el teu nom

el
teu
nom
i somric

desitjo que no signifiqui res
tan sols lletres enllaçades
però sé
i tu saps
que significa...

que significa tant que
ni tan sols
el puc escriure.)

necessito marxar
no sé cap a on
però ho necessito

a vegades els dies em semblen iguals
els mateixos trajectes
les mateixes cares
els mateixos gestos

tot igual
fins l'nfinit


necessito trencar aquest cel tan blau
necessito veure unes altres muntanyes
uns altres rostres
necessito veure i rebre
uns altres alens

la rutina em fa esclava del dia a dia
necessito
posar-me unes ales
i volar
no sé cap on
però
si no ho faig

deixaré de ser jo

em reescric cada dia
cada dia creo el meu personatge
faig i desfaig aquella nena
aquella nena d'ulls blaus que plorava
que somreia
que volia viure cada alè
que volia aprendre cada paraula perduda en els oblits


oblidar és fàcil si saps com
oblidar és fàcil si no tens memòria

però, per molt despistada que sigui
no oblido
i
recordo
et
recordo


recordo aquelles nits
aquelles tardes
aquells matins

recordo les orenetes que ens feien de rellotge
natural

recordo aquelles estones
aquelles instants
on tu
i
jo

érem

un