Ítaca com a lloc de partença, la terra que sempre esperarà, indiferent, el nostre retorn. Penèlope com la part quotidiana, maternal, familiar, de llar i caliu, que espera, és el que tots deixem -és l'antítesi del viatge. Odisseu, nosaltres, què som, doncs, en tot el viatge? En som la part desconeguda. En abandonar allò familiar i quotidià neix una nova ànima.

Però l'enyor.
La nostàlgia.
Els perduts, desprotegits.

Viatge no és línia contínua en el Temps, ni línia contínua en l'espai. Viatge és una altra cosa.

-----------------------------------

Ítaca como lugar de partida, la tierra que siempre esperará, indiferente, nuestro retorno. Penélope como la parte cotidiana, maternal, familiar, de hogar, que espera, es lo que todos dejamos -es la antítesis del viaje. Odiseo, nosotros, qué somos, entonces, en todo viaje? Somos la parte desconocida del viaje. Al abandonar lo familiar y cotidiano nace una nueva alma.

Pero la añoranza.
La nostalgia.
Los perdidos, desprotegidos.

Viaje no es línea continua en el Tiempo, ni línea continua en el espacio. Viaje es otra cosa.