va créixer la llum d’hivern
i aquell resplendor es va convertir en ombra i
l’escalfor en propietat del mercenari.
tu i jo habitàvem la fredor, sabent
que per dins érem sorra escolant-se d’un rellotge
sense engranatges, perdent-nos cada segon,
dissolvent-nos entre nosaltres:
essent, només, una pols.
pols d’estrelles, em vas dir una nit;
polsim de flors, et vaig respondre jo i, per continuar el joc
i desfer-nos de la fredor, vas dir:
polsim d’espurnes de diamant.
llavors els arcs de sant martí poblaren les nostres míseres vides,
en senyal de la pau aconseguida a través de la fred
i tu i jo ens miràvem, ja per sempre ho faríem,
com transformades en arrel de cirerer,
esperant la flor blanca,
l’olor de primavera i el principi d’un estiu.

100709 - emma